Un any ben nou

Santa Maria, Mare de Déu (A)

(Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)

El primer dia de l’any, el món celebra moltes coses: relacionades amb l’economia, l’administració o la festa. També la comunitat catòlica afegeix altres celebracions a aquest dia, com la solemnitat de Santa Maria o la Jornada Mundial de la Pau. I encara en l'àmbit personal és el dia recurrent per formular bons propòsits per al nostre benestar. En una mena de poti-poti entre profà i sagrat, la festa de Cap d'Any és la que, penso, mostra més clarament la separació entre els dos mons. Perquè, contràriament al que passa amb altres festes populars, que l’Església ha procurat rebatejar donant-li motivacions religioses, la de Cap d'Any no. Penseu, per exemple, en la festa de Nadal, situada en aquestes dates per apropiar-se la festa civil de la llum en el solstici d’hivern. En aquest cas, però, allò de religiós i allò de civil que hi ha a la festa van per separat. L’església passa per alt la celebració civil de Cap d'Any i es fixa només en els seus temes: Maria i la maternitat, la visita dels pastors, el perquè del nom de Jesús o la presentació al temple i la circumcisió. La societat, per la seva banda, té prou feina a preparar i viure profusament els rituals de la nit de traspàs d’any i, potser per això, el dia primer de l’any és poc rellevant si exceptuem algunes tradicions de menjars familiars.

I ara entrem en la reflexió, que també en aquest dia d’Any Nou n’hi ha d’haver. Us atreviríeu a fer una lectura social i religiosa d'aquest dia i dels dies de Nadal? Tornen a ser una festa pagana, com ho era en el seu temps, quan es commemorava el solstici? Ho sembla, no? Les campanyes institucionals que malden per celebrar Nadal eliminant els signes i referències cristianes -per allò de la neutralitat o la laïcitat-, ens proposen practicar la incoherència entre el que fem i per què ho fem. I aquest canvi es va aconseguint, també, perquè oblidem que el cristianisme no es perd perquè moltes persones renunciïn a les celebracions i marxin de vacances; es perd perquè nosaltres mateixos, anomenats cristianes i cristians, tolerem la neutralitat tornant-nos neutrals i claudicant a la falsa política del respecte. Perquè respectar tothom no és eliminar-ho tot perquè tot sigui blanc i respectuós i neutre i homogeni. I callem la nostra fe i les nostres creences, i la nostra veu no diu que Jesús, el que va néixer a Betlem, és el Fill de Déu. Fill d’un únic Déu que ha volgut compartir la humanitat i, com nosaltres, encarnar-se del ventre d’una dona, únic ser capacitat per portar vida al món. I callem que, amb aquest naixement, el Déu que és Pare com Josep i Mare com Maria, ho ha fet tot nou. No només aquest any que comença és nou, sinó cada any de l’existència. I callem quan els nostres fills o nets, venen de l’escola (fins i tot de la cristiana) amb versos nadalencs que eliminen referències a Jesús o posen lletres actuals al «desembre congelat», tot evitant dir que qui ha nascut és un minyonet fill de la verge Maria.

No m’agrada aquesta neutralitat que em diu que el pessebre ha d’estar a casa però que al carrer o als espais públics no. Els espais públics són per a poder conèixer la humanitat, les creences, les cultures, les idees... i dialogar... i explicar.

I ara que he tret el concepte «Nou», em pregunto: No podríem treure-li més suc a la paraula Nou? Que l’any Nou sigui testimoni de la Pau del Senyor, aquella que sí que és Pau en majúscula.