Un any ben nou

Santa Maria, Mare de Déu (A)

(Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)

El primer dia de l’any, el món celebra moltes coses: relacionades amb l’economia, l’administració o la festa. També la comunitat catòlica afegeix altres celebracions a aquest dia, com la solemnitat de Santa Maria o la Jornada Mundial de la Pau. I encara en l'àmbit personal és el dia recurrent per formular bons propòsits per al nostre benestar. En una mena de poti-poti entre profà i sagrat, la festa de Cap d'Any és la que, penso, mostra més clarament la separació entre els dos mons. Perquè, contràriament al que passa amb altres festes populars, que l’Església ha procurat rebatejar donant-li motivacions religioses, la de Cap d'Any no. Penseu, per exemple, en la festa de Nadal, situada en aquestes dates per apropiar-se la festa civil de la llum en el solstici d’hivern. En aquest cas, però, allò de religiós i allò de civil que hi ha a la festa van per separat. L’església passa per alt la celebració civil de Cap d'Any i es fixa només en els seus temes: Maria i la maternitat, la visita dels pastors, el perquè del nom de Jesús o la presentació al temple i la circumcisió. La societat, per la seva banda, té prou feina a preparar i viure profusament els rituals de la nit de traspàs d’any i, potser per això, el dia primer de l’any és poc rellevant si exceptuem algunes tradicions de menjars familiars.

I ara entrem en la reflexió, que també en aquest dia d’Any Nou n’hi ha d’haver. Us atreviríeu a fer una lectura social i religiosa d'aquest dia i dels dies de Nadal? Tornen a ser una festa pagana, com ho era en el seu temps, quan es commemorava el solstici? Ho sembla, no? Les campanyes institucionals que malden per celebrar Nadal eliminant els signes i referències cristianes -per allò de la neutralitat o la laïcitat-, ens proposen practicar la incoherència entre el que fem i per què ho fem. I aquest canvi es va aconseguint, també, perquè oblidem que el cristianisme no es perd perquè moltes persones renunciïn a les celebracions i marxin de vacances; es perd perquè nosaltres mateixos, anomenats cristianes i cristians, tolerem la neutralitat tornant-nos neutrals i claudicant a la falsa política del respecte. Perquè respectar tothom no és eliminar-ho tot perquè tot sigui blanc i respectuós i neutre i homogeni. I callem la nostra fe i les nostres creences, i la nostra veu no diu que Jesús, el que va néixer a Betlem, és el Fill de Déu. Fill d’un únic Déu que ha volgut compartir la humanitat i, com nosaltres, encarnar-se del ventre d’una dona, únic ser capacitat per portar vida al món. I callem que, amb aquest naixement, el Déu que és Pare com Josep i Mare com Maria, ho ha fet tot nou. No només aquest any que comença és nou, sinó cada any de l’existència. I callem quan els nostres fills o nets, venen de l’escola (fins i tot de la cristiana) amb versos nadalencs que eliminen referències a Jesús o posen lletres actuals al «desembre congelat», tot evitant dir que qui ha nascut és un minyonet fill de la verge Maria.

No m’agrada aquesta neutralitat que em diu que el pessebre ha d’estar a casa però que al carrer o als espais públics no. Els espais públics són per a poder conèixer la humanitat, les creences, les cultures, les idees... i dialogar... i explicar.

I ara que he tret el concepte «Nou», em pregunto: No podríem treure-li més suc a la paraula Nou? Que l’any Nou sigui testimoni de la Pau del Senyor, aquella que sí que és Pau en majúscula.

Treva nadalenca

Nadal

(Is 62,1-5; Sl 88,4-5,16-17,27,29; Ac 13, 16-17,22-25; Mt 1,1-25) (Vigília)

(Is 9,1-3.5-6; Sl 95, 1-3,11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14) (Missa de la nit)

(Is 62,11-12; Sl 96,1,6,11-12; Tt 3,4-7; Lc 2,15-20) (Missa de l’alba)

(Is 52, 7-10; Sl 97, 1-6, He 1,1-6; Jn 1,1-18) (Missa del dia)

Avui és el dia de les tres eucaristies –o quatre si comptem la de vigília–. Quanta litúrgia per a un sol dia, per a un sol fet, per a una sola celebració! I és que tot plegat està pensat per indicar-nos que, el dia de Nadal, és un dia especial i diferent perquè assenyala a un fet irrepetible. Fins i tot és especial el d’aquest any que, malauradament, per a molta gent no ha estat un bon any.

Com a persona cristiana em sé molt bé què celebrem, però em costa una mica situar aquest dia dins la meva racionalitat. I, com us deia, aquest any encara més perquè el meu món està una mica més desequilibrat. El meu cor "sent" que estem a Nadal, el meu cos viurà situacions nadalenques, les meves afectivitats s’esborronaran perquè és Nadal i recordaré i actualitzaré la meva estimació personal. Com us acabo de dir, com a cristià sé molt bé el que celebrem i el meu cor, la meva ànima i el meu ésser gaudeix de la meravella que és l’Encarnació de Déu. Però us confesso que a la meva raó li grinyola alguna cosa que voldria reflexionar amb vosaltres. Per aquesta raó l’homilia, avui, és més personal del que ho és habitualment. Us ho explico: M’he pres el temps necessari per a llegir-me les deu homilies que he escrit els passats deu anys. I, des de la perspectiva d’aquest any, les he trobat massa ensucrades, massa irreals, massa poètiques fins i tot. I m’ha vingut al cap una pregunta: És que en la meva vida cristiana he anat fent "treves nadalenques" per a superar les incoherències o les debilitats tan meves com del que passa al meu voltant? Realment és cert que no hi ha res de dolent al voltant meu? Santa nit, plàcida nit? El nostre primer món, majoritàriament cristià, practica aquesta "treva nadalenca" des de fa temps, governats com estem per situacions que només ens atrevim a criticar per quedar bé, però en les quals ens sentim a gust: Consumisme, falsedat, missatges per quedar bé... De què serveix la "treva nadalenca"?

Sé molt bé el que celebrem avui, ho repeteixo, ho sé, com tots i totes vosaltres: Celebrem l’Encarnació de Déu! Creiem en un Déu que s'ha fet com nosaltres, s’ha fet ésser humà! I per això nosaltres hem nascut de Déu mateix i, per això, Déu vol que siguem com Jesús. Doncs resulta que la meva raó no entén per què aquesta allau de "treva bondadosa" de tan curta durada. El nostre agraïment a Déu són unes hores de treva? El nostre agraïment a Déu és com el pessebre, que tenim tres-cents quaranta dies a un armari?

Acabo amb una proposta: Podem deixar un pessebre tot l’any a casa, a l’oficina, a la botiga...? Un pessebre que ens permeti veure-li la cara a Déu, cada dia, per evitar-nos d’haver de fer una treva per Nadal? I encara més: podem deixar el rostre de l’infant-Déu fixat a la nostra retina i al nostre cor per a tot l’any? Penso que ens ajudarà tant a viure i veure l’Amor de Déu en els ulls de qui estima Déu, com a prevenir-nos de qui no sap quin és el rostre de Déu i aparta la mirada de l’infant-Déu.

Deconstruint Nadal

Diumenge IV d'Advent (A)

(Is 7,10-14; Sl 23,1-6; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24)

Comparteixo una percepció del temps de Nadal: Penso que el tenim desconfigurat. Com passa amb els sistemes operatius, aplicacions i programes, s’ha desconfigurat. "Això serà un problema de la configuració", ens dirien amb paraules que només s’entenen si ets de la secta de la informàtica. Per què ho dic això? Perquè penso que Nadal s’ha desconfigurat de tal forma que, intentar explicar el misteri que amaga o fer comprendre el seu sentit real, sembla impossible. Imatge plàstica dels nostres carrers, botigues o anuncis? Els pessebres desapareixen. I és que ja fa massa temps que Nadal funciona sense haver fet cap reinicialització per eliminar fitxers temporals, galetes, corrupcions, bits desaparellats... I ara caldria reconfigurar. I, pensant en el que estic dient, m’he preguntat: Cal reconfigurar res de Nadal? I he pensat: potser no; Nadal té una sòlida configuració temporal, espiritual i vivencial que ha resistit el temps. Doncs, on està la qüestió o la dificultat? Aquest diumenge us proposo un exercici de deconstrucció, que és una cosa que també està de moda. No parlo tant de les teories filosòfiques iniciades per Jacques Derrida, sinó de la seva definició: "Desfer de forma analítica alguna cosa per a donar-li una nova estructura". Potser sí que caldria anar traient de forma analítica i amb metodologia sistemàtica tot allò que ha anat desfigurant Nadal. I una darrera pregunta: Fins on deconstruir? Doncs fins al primer Nadal, fins a l’original.

I si ens situem en el primer Nadal, podrem formular les preguntes adequades per tornar a construir-lo. Com hem arribat fins a la sorollosa frivolitat actual, si partíem del silenci d’un part tan humil i pobre? Com evitar la massificació de l’experiència de Nadal si el misteri nadalenc és per a viure Déu com a experiència i mai ha consistit en grans explicacions ni teològiques ni, òbviament, comercials o socials? No ens fa por que, en un temps, ja no es relacioni Nadal amb cap naixement, ni amb Jesús? Si la festa sorgeix per a compartir l’alegria del naixement de Déu, per què ara Nadal és el perfum més car i cada cop menys el desig d’una pau com la del Cel? Per què ens feliciten fins i tot aquells que no ens volen ni pau ni bé?

Cal tornar-hi. Individualment, si voleu. Perquè, i aquesta és l’última pregunta d’avui: Què és per a mi Nadal que s’acosta? Estic convençut que també cal que jo faci alguna deconstrucció o reconfiguració a la meva vida de creient. Perquè, al cap i a la fi, crec en Jesús, en el Déu que ell em va presentar i que se’m va fer present personalment a mi el dia d’aquell primer Nadal. No pot ser que fins i tot les persones que creiem, acabem desconfigurant el sentit profund de Nadal. La proposta de deconstruir Nadal fins a l’inici i construir Nadal des de dins, des de dins nostre, des de la nostra experiència de Déu és per això. La llibertat i l’alegria hi són per Jesús, perquè és ell qui ha canviat i guia les nostres vides. Tornem a l’inici, tornem al primer Nadal i al primer regal, el regal que Déu m’ha fet personalment a mi. És un misteri, sí. És Nadal, sí. Doncs abandonem-nos a aquest misteri amb una infinita confiança. Ens volen fer veure que és llunyà, però si tornem al primer Nadal, veurem que Déu és tan proper que t’acarona l’ànima i tu li pots acaronar la seva pell d’infant acabat de néixer.

Vuit mil milions!

Diumenge III d’Advent (A)

(Is 35,1-6.10; Sl 145,7-10; Jm 5,7-10; Mt 11,2-11)

Quan he llegit a les lectures d’aquest tercer diumenge d’Advent he pensat en la notícia que les Nacions Unides (ONU) va fer fa tot just quinze dies: Al planeta ja som vuit mil milions d’éssers humans. I com ho vaig relligar? Doncs perquè em va venir al cap una idea estrafolària sobre la base dels textos: «es desclouran els ulls dels cecs i les orelles del sord, llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig el missatge de Jesús» (deia del llibre d’Isaïes). «Els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova» (deia l’evangeli). Si la mateixa ONU diu que l'11,5% de la població viu per sota el llindar de la misèria, i un altre 21% als límits de la pobresa, podrem aconseguir mai aquesta mena de situació idíl·lica en la qual les persones deixin la misèria, els malalts es guareixin o els muts cridin, etcètera? Podríem, avui, anar a dir a Joan que les persones que tenen necessitats troben una nova vida? Crec que no.  

I em venen diferents focus de reflexió, des del punt de vista ètic: Som masses o malbaratem massa els recursos? Si ajudem decididament a les societats més pobres, es reduirà el creixement? Els vuit mil milions de persones, formem realment una Humanitat? Els qui passen fam, queden saciats? 

Doncs què passa? Que juntament amb l’increment de població s’accentua cada cop més l’escletxa –pràcticament abismal– entre qui té i qui no té, i això incrementa les tensions, la desconfiança i els conflictes. Per què? Perquè «un grapat de persones multimilionàries controlen tanta riquesa com la meitat més pobra del món i un 1% de la població –la rica– rep el 20% de tots els ingressos del món». (Antonio Guterres, president de l'ONU). 

Com podem imitar Jesús, que percep que la urgència està a curar les ferides de la gent? Com podem acomplir la Missió de «guariu les ferides» (Mt 10,9. Lc 10,8) i acollir les persones febles? (Rm 14,1.15,7). La mateixa realitat que ens mostra Jesús, ens porta a una doble resposta: La primera. Si els esforços de la humanitat anessin en la línia d’elevar el nivell de la porció més pobra, fins i tot es reduiria el desmesurat creixement. La segona, hem de tenir present que «el món té suficients recursos per a les necessitats de tots els seus habitants, però no per a la cobdícia de tots» (Mahatma Gandhi). 

Però clar, nosaltres seguim el missatge de Jesús des de la distància temporal. Ens creiem, en aquest tercer diumenge d'Advent, anomenat Gaudete («alegreu-vos»), que la preparació del naixement de Jesús només ens afecta a nosaltres, les nostres compres, els nostres àpats o la nostra família i amics o que, a tot estirar, potser farem un intent d’apropar-nos a alguna de les necessitats conegudes. I resulta que no és ben bé així. La nostra vida també és vida compartida, avui, amb vuit mil milions d’éssers humans, de qualsevol raça, religió o cultura. Que això és pura utopia? Potser sí, però com diu l’efecte papallona, una acció meva aquí pot desencadenar una reacció immensa a l’altra cantó del planeta. Doncs va! Una bona acció meva, avui, aquí, potser desencadenarà una allau de benestar a l’altra cantó del planeta. Conscienciació que això és possible, és el que voldria compartir amb vosaltres, a quinze dies de Nadal. 

Llavor Immaculada

Immaculada Concepció (22)

(Gn 3,9-15.20; Sl 97.1-3; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38)

Imagineu una persona, molt bona persona, des del moment del naixement fins al final de la vida; una persona que no pensa mai malament de ningú, ni crida, s’enfada, insulta o abusa; que no explota ni jutja les altres persones; ajuda tothom amb el que necessita, prega Déu tothora i el té com a referent de tot; que té un cor pur, no desconfia, estima tothom i que veu bondat per tot arreu; que sempre està contenta i que quan li passa alguna cosa, l’accepta i somriu perquè ningú pateixi per ella. Imagineu una persona així? La resposta: És difícil, però pot existir! 

Doncs avui celebrem que hi ha una persona així, i encara millor. Maria, mare de Jesús. La gent gran, que som majoria a l’Església, ho diem d’una altra manera: la Immaculada Concepció. Així expressem que Maria, des de sempre, era beneïda per Déu perquè l’havia destinada a ser la Mare de Jesús. 

Però, d’això, no en parla cap evangeli. Només Lluc esbossa quatre pinzellades de Maria. La resta tot és silenci. Aleshores, en què s’ha recolzat l’Església, i nosaltres, si no hi ha cap dada real que ens permeti concloure i atribuir a Maria totes les grandeses que se li atribueixen? Doncs ens hem recolzat en la capacitat humana de crear símbols, cosa que ha fet possible convertir Maria en un personatge utòpic. I la capacitat humana de crear símbols sempre va més enllà de la raó. O no és absolutament irracional parlar d’una Mare de Déu, que va concebre virginalment i que ella mateixa ho va ser, que no va morir sinó que pujà al cel amb cos i ànima i tantes altres coses? En aquesta irracionalitat s’han basat els escarnis de la història contra l’Església. I a aquesta mateixa irracionalitat ens aferrem les persones creients. 

Fins i tot la definició oficial del dogma de la Immaculada diu que ho va ser «per un singular privilegi de Déu Omnipotent». I penso: Déu pot donar a un ésser humà, encara que sigui Maria, el que no ens dona a la resta? Aleshores, potser el que és realment extraordinari de Maria és que va descobrir la presència de Déu per ella mateixa. Maria va ser el que va ser perquè va descobrir la realitat de Déu en ella i per això la podem definir com he dit al començament. Maria privilegiada? Maria va ser profundament creient, això sí. Continuar considerant a Maria privilegiada és com dir que no cal que ho intentem que nosaltres no podrem ser mai com ella. I això no és cert. La devoció a Maria rau, precisament, en imitar la seva vida, per ser com ella i per descobrir en nosaltres, com a humans, que també posseïm en el nostre més profund ésser la llavor immaculada de Déu. Tothom, sí. Potser us poseu les mans al cap, però en cada ésser humà, creat per Déu, hi ha quelcom d’immaculat pel sol fet d’haver estat creat per Déu. I això d’immaculat, ningú ho pot embrutar. Això és el que va descobrir Maria... i que m’agradaria descobrir a mi, però no en sé prou perquè encara tinc molts obstacles abans d’arribar a trobar la llavor de Déu. Per això voldria ser com Maria.

Acabo. L’embaràs d’aquesta Maria, nascuda immaculada, embolcalla l’Advent. Al bell mig d'aquest temps de preparació per Nadal, Maria ens mostra el seu cos prenyat. Maria porta Jesús dins seu; una vida s’està construint en el seu si maternal, com totes les mares del món que hi ha hagut, hi ha i hi haurà, Maria n’és l’artista creadora. I per això tot ésser humà està prenyat de Déu des de sempre. 

L'estrany Joan

Diumenge II d’Advent (A)

(Ba 5,1-9; Sl 125, 1-6; Fl 1,4-6.8-11; Lc 3,1-6)

Avui en dia a Joan, l’anomenat Baptista, el qualificaríem d’home marginal per viure al límit, és a dir, prop dels marges de la societat del seu moment. Vivia al desert, vestia estrafolàriament amb un «vestit de pèl de camell», denunciava el poder polític, criticava les pràctiques del poder religiós i demanava a la gent que canviés de forma de vida. I ho feia perquè volia. Avui en dia, els serveis socials marcarien Joan com a autoexclòs del sistema. I Joan vivia així perquè volia imitar els profetes que vivien als límits, als marges de la societat de cada moment i molts cops se situaven fora dels límits de la societat. Totes les profecies feien una proposta igual: una conversió per a un món diferent. Avui en dia en diríem "persones alternatives" que viuen la societat i la religió amb uns altres valors i uns altres criteris; antisistema, vaja. I Joan era d’aquests tipus de persones estranyes (dels quals a l’Antic Testament n’hi ha una bona mostra). Joan va ser el darrer d’aquestes persones marginals, rares, antisistema... i certament, la seva aparició causà un fort impacte en el poble jueu. 

Tot el missatge de Joan era: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» aplicant les paraules del profeta: «prepareu el camí al Senyor, aplaneu les seves rutes» (Is 40.3).

Quina lectura en podem fer de tot això? Encara avui, o potser avui més que mai, cal fer un món nou. Per fer un món nou cal, primer, aplanar els camins cap aquest futur. I perquè aquest canvi succeeixi de veritat, és necessari un canvi d’actitud personal i col·lectiva. Vet aquí l’itinerari! Si hem de fer canvis que siguin eficaços, hem de canviar d’actitud abans. Aquest va ser un dels primers missatges del papa Francesc quan, fa anys, hi va haver aquella allau de peticions de reformes a l’església i ell va contestar que sí, que calien molts canvis, però que abans era necessari un canvi d’actitud retornant a les actituds evangèliques. Quanta raó. Com farà canvis a la vida i a la societat algú que no canvia l’actitud? Vet aquí: si només somiem en continuar fent les coses "com sempre s’han fet" poca vocació de conversió tenim, encara menys ganes de preparar camins i cap propòsit d’aplanar la ruta de Déu. Quants cervells tenim ancorats en el passat i sense cap conversió més que la de continuar fent sempre el mateix i esperar que tot això passi.

A partir d’aquesta reflexió tornem a pensar en el que Joan Baptista va representar i va voler. Personatge estrany? Potser sí. Personatge estrany que vivia al marge? També. Però des dels marges, preparava el camí del Senyor, mitjançant la denúncia, l’exigència i la urgència d’un canvi de vida personal i col·lectiu. Aquesta és una lliçó permanent que nosaltres, la gent cristiana d’avui, apliquem a l’Advent, a l’espera de Jesús. Perquè cada any l’Advent ens reitera l’exigència de la conversió personal: un cop Jesús és amb nosaltres i en nosaltres cal posar-lo al centre de les nostres vides i al centre de l’Església. Perquè una Església que no du Jesús dins és una Església morta i mancada de conversió; perquè una Església que es tanca en el passat i en les normes és una església mancada de conversió que traeix la seva pròpia identitat; perquè una Església que no es mou amb la benzina de la Misericòrdia de Déu és una església mancada de conversió que ho vol tot segur, clar i legal; perquè, en definitiva, una Església que no és dels pobres i pobra ella mateixa és una església mancada de conversió que només es guarneix per a la seva glòria.