Amb el lliri a la mà

Diumenge XXV (C)

(Am 8,4-7; Sl 112,1-2.4-8; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13)

«No es pot servir a dos senyors». Aquesta afirmació de l’evangeli d’avui ens presenta el súmmum del dualisme? Opció entre honestedat o injustícia, fidelitat o infidelitat, egoisme o altruisme, riqueses o Déu, bé o mal... Realment, a la vida, es tracta sempre de triar entre això o allò? Penso que, potser, a la vida el que cal és estimar molt, no? «No pot servir a dos amos, perquè a un l’estimarà i a l’altra no». No cal triar, cal estimar, i en fer-ho, les decisions es prenen soles, perquè on hi ha estimació hi ha el bon camí. No cal plantar-se o excloure, cal posar les decisions en l’òrbita d’estimar. I, des de l’amor, actuar. Aquesta decisió és diferent, perquè triar l’opció d’estimar porta implícita la idea de posar-se al servei de les altres persones. Diguem-ho d’una altra manera: Si estimar Déu i els germans és la finalitat de la nostra vida, se’ns exigeix que anem contracorrent si és necessari, i saber estimar ens sigui la situació favorable o desfavorable, ens costi o no.

I l’evangeli, avui, ens diu que en aquesta tria compte l’astúcia. Aquesta és una posició astuta: estimar en el mal, estimar en el bé, estimar quan ens sigui favorable, estimar quan no ens van bé les coses, estimar... Però sense anar amb el lliri a la mà. I és que les paraules de Jesús que alaben aquell personatge, potser malvat, però astut i decidit, ens porta a reflexionar sobre la nostra actitud en totes les situacions de la vida, rutinàries o d’emergència, quan tot és "normal" i quan ens juguem la vida de l’esdevenidor, del futur. Què ens vol dir Jesús? No ens diu que imitem la injustícia del personatge, sinó que ens el posa d’exemple d'astúcia previsora. Cal tenir astúcia, també per estimar.

Clar, sorgeix una pregunta i apareix el dubte i la perplexitat: és que en les coses de Déu, cal actuar de forma astuta, intel·ligent i ràpida, encara que no sigui honestament? Sembla una cosa perillosa, no? Jesús diu que aquesta actitud és la que hem d’adoptar si el que volem no és un futur immediat, sinó un futur etern. Perquè la vida no ens és propietat, sinó que Déu ens en confia l’administració. Tots som administradors de les nostres vides i Jesús, per fer-ho ben fet, ens demana actituds decisives, astutes i intel·ligents en l’administració de la vida que ens ha estat regalada. I això es fa posant-nos nosaltres i posant-ho tot, al servei de l’acompliment de la Missió.

I un exemple d’això és el tema de les riqueses i dels diners, també present en el relat d’aquest diumenge: Jesús no condemna els diners, imprescindibles per viure i necessaris per acomplir la missió d’anunciar el Regne, però ens demana astúcia per no fer de les riqueses el centre de la nostra vida, sinó que les utilitzem astutament per estimar, és a dir, per treballar pel regne.

Ja ho heu vist. Un diumenge més hem prescindit de les explicacions tradicionals del relat: El servei a Déu i als diners són incompatibles, com sempre s’ha dit. Però resulta que Jesús ens diu que no donem les coses per suposades, que cal estar amatents, que cal ser persones perspicaces i vives a l’hora de fer coses i actuar per estendre el Regne de Déu. Hi ha una dita que diu que l’astúcia sempre supera la força. Aleshores, mirat així, sí que ens posen al servei del Regne. I tot depèn de la nostra astúcia a l’hora d’estimar, sense miraments, cert, però sense anar amb el lliri a la mà.