Fora de la meva vida!

Diumenge XXIV (C)

(Ex 32,7-11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm, 1,12-17; Lc 15,1-32)

El relat d’aquest diumenge forma part del grup de paràboles de l’evangeli que són universalment conegudes, fins i tot en ambients profans. D’elles han sorgit refranys, dites i expressions vulgars i al voltant d’aquestes paràboles s’ha predicat i reflexionat tants cops, que hem acabat sent repetitius. El fill pròdig, la recerca de l’ovella perduda, l’alegria del retrobament, el pare bo i misericordiós... mil enfocaments per la paràbola d’avui. No és que ara jo obri un nou camp de reflexió, però, si més no, intentaré partir d’una visió diferent, tot i que ja d’entrada sé que potser acabaré allí mateix... o potser no.

Aquest cop m’ho miraré des de la perspectiva de la persona que marxa. Certament que marxa carregada d’arguments: fastiguejada del pare, descontenta amb la situació familiar, laboral o relacional, plena de mancances, de pors o dubtes, inundada de sentiments de ràbia, plena de certeses victimistes i amb convenciments ferms d’estar fent el que cal. Jo no encaixo en un determinat lloc i marxo. I la conseqüència és clara i necessària: Fora de la meva vida! Pare, persones, situacions o idees, el que sigui: he arribat a la conclusió que aquella persona, aquella situació, aquella família, aquella companyia, no són per a la meva vida. Em fan nosa, no em deixen ser feliç, i les faig fora. Ras i curt. Des del convenciment que és el que he de fer per poder seguir la meva vida. No demano explicacions, no les vull saber. Ja he elaborat la meva idea.

Aleshores prefereixo la solitud o cerco un canvi de companyia, de situació o d’entorn en el qual m’entenguin, pensin com jo i em senti a gust. I pensem que associats amb els que considero els altres pringats i abusats de la vida, com jo, trobaré la pau. I així és. Heus aquí la novetat: Hi ha una situació que es pot donar, que es dona, de fet, que tomba el final feliç de les nostres interpretacions de la paràbola. Hi havíeu pensat?

En el nostre relat del fill pròdig, el pare es queda allà esperant que torni. I el fill torna, i tot és bonic, fins i tot les respostes a les protestes del fill fidel... Però a la situació que he plantejat avui no hi ha final feliç. Si no hi ha final feliç, no tinc cap possibilitat de parlar de l’amor del pare, ni de fer la comparança amb Déu, a la Misericòrdia... no. Senzillament no torna. I penso que n’hi ha de casos així. I davant aquest fet tinc tres arguments: Hi ha persones que se senten millor en la foscor que en la llum i decideixen viure-hi senzillament perquè és on se senten bé, on es desenvolupen com a persones. El segon argument: l’exercici de la llibertat porta a aquestes situacions. No hem de respectar l’exercici de la decisió lliure de les persones? I el tercer argument: Des del punt de vista creient, hem après que exercir la llibertat de Déu és saber triar lliurement de fer sempre el bé; però també intuïm que Déu no pot anar en contra de la llibertat que ell mateix ens ha donat. I hi ha qui no vol. I Déu respecta aquesta decisió.

Davant aquests arguments, ens preguntem: Resulta que som menys lliures del que ens pensem? En el terreny mundà segurament serà així, però en parlar de la llibertat de Déu és radicalment al contrari.

Avui he volgut introduir en la nostra explicació de la paràbola del fill pròdig la possibilitat que aquest fill, aquesta persona, no torni. I com queda el pare? Doncs queda esperant fins al final. I el fill no torna. Però el pare, creient, sap que encara Déu, en l’exercici de la llibertat tornarà a preguntar a qui ha marxat, una vegada i una altra, vols tornar? Vols entrar al Regne? Fins i tot al final de la vida si es diu, exercint la llibertat de Déu, que no es vol tornar, amb tristor, Déu no et podrà acollir. Vet aquí la importància de l’exercici de la llibertat en la Vida que t’ha estat donada, de la Llibertat suprema que se t’ha concedit i l’oferta de Vida Eterna en el Regne que se t’ha fet.