Un any ben nou

Santa Maria, Mare de Déu (A)

(Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)

El primer dia de l’any, el món celebra moltes coses: relacionades amb l’economia, l’administració o la festa. També la comunitat catòlica afegeix altres celebracions a aquest dia, com la solemnitat de Santa Maria o la Jornada Mundial de la Pau. I encara en l'àmbit personal és el dia recurrent per formular bons propòsits per al nostre benestar. En una mena de poti-poti entre profà i sagrat, la festa de Cap d'Any és la que, penso, mostra més clarament la separació entre els dos mons. Perquè, contràriament al que passa amb altres festes populars, que l’Església ha procurat rebatejar donant-li motivacions religioses, la de Cap d'Any no. Penseu, per exemple, en la festa de Nadal, situada en aquestes dates per apropiar-se la festa civil de la llum en el solstici d’hivern. En aquest cas, però, allò de religiós i allò de civil que hi ha a la festa van per separat. L’església passa per alt la celebració civil de Cap d'Any i es fixa només en els seus temes: Maria i la maternitat, la visita dels pastors, el perquè del nom de Jesús o la presentació al temple i la circumcisió. La societat, per la seva banda, té prou feina a preparar i viure profusament els rituals de la nit de traspàs d’any i, potser per això, el dia primer de l’any és poc rellevant si exceptuem algunes tradicions de menjars familiars.

I ara entrem en la reflexió, que també en aquest dia d’Any Nou n’hi ha d’haver. Us atreviríeu a fer una lectura social i religiosa d'aquest dia i dels dies de Nadal? Tornen a ser una festa pagana, com ho era en el seu temps, quan es commemorava el solstici? Ho sembla, no? Les campanyes institucionals que malden per celebrar Nadal eliminant els signes i referències cristianes -per allò de la neutralitat o la laïcitat-, ens proposen practicar la incoherència entre el que fem i per què ho fem. I aquest canvi es va aconseguint, també, perquè oblidem que el cristianisme no es perd perquè moltes persones renunciïn a les celebracions i marxin de vacances; es perd perquè nosaltres mateixos, anomenats cristianes i cristians, tolerem la neutralitat tornant-nos neutrals i claudicant a la falsa política del respecte. Perquè respectar tothom no és eliminar-ho tot perquè tot sigui blanc i respectuós i neutre i homogeni. I callem la nostra fe i les nostres creences, i la nostra veu no diu que Jesús, el que va néixer a Betlem, és el Fill de Déu. Fill d’un únic Déu que ha volgut compartir la humanitat i, com nosaltres, encarnar-se del ventre d’una dona, únic ser capacitat per portar vida al món. I callem que, amb aquest naixement, el Déu que és Pare com Josep i Mare com Maria, ho ha fet tot nou. No només aquest any que comença és nou, sinó cada any de l’existència. I callem quan els nostres fills o nets, venen de l’escola (fins i tot de la cristiana) amb versos nadalencs que eliminen referències a Jesús o posen lletres actuals al «desembre congelat», tot evitant dir que qui ha nascut és un minyonet fill de la verge Maria.

No m’agrada aquesta neutralitat que em diu que el pessebre ha d’estar a casa però que al carrer o als espais públics no. Els espais públics són per a poder conèixer la humanitat, les creences, les cultures, les idees... i dialogar... i explicar.

I ara que he tret el concepte «Nou», em pregunto: No podríem treure-li més suc a la paraula Nou? Que l’any Nou sigui testimoni de la Pau del Senyor, aquella que sí que és Pau en majúscula.

Treva nadalenca

Nadal

(Is 62,1-5; Sl 88,4-5,16-17,27,29; Ac 13, 16-17,22-25; Mt 1,1-25) (Vigília)

(Is 9,1-3.5-6; Sl 95, 1-3,11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14) (Missa de la nit)

(Is 62,11-12; Sl 96,1,6,11-12; Tt 3,4-7; Lc 2,15-20) (Missa de l’alba)

(Is 52, 7-10; Sl 97, 1-6, He 1,1-6; Jn 1,1-18) (Missa del dia)

Avui és el dia de les tres eucaristies –o quatre si comptem la de vigília–. Quanta litúrgia per a un sol dia, per a un sol fet, per a una sola celebració! I és que tot plegat està pensat per indicar-nos que, el dia de Nadal, és un dia especial i diferent perquè assenyala a un fet irrepetible. Fins i tot és especial el d’aquest any que, malauradament, per a molta gent no ha estat un bon any.

Com a persona cristiana em sé molt bé què celebrem, però em costa una mica situar aquest dia dins la meva racionalitat. I, com us deia, aquest any encara més perquè el meu món està una mica més desequilibrat. El meu cor "sent" que estem a Nadal, el meu cos viurà situacions nadalenques, les meves afectivitats s’esborronaran perquè és Nadal i recordaré i actualitzaré la meva estimació personal. Com us acabo de dir, com a cristià sé molt bé el que celebrem i el meu cor, la meva ànima i el meu ésser gaudeix de la meravella que és l’Encarnació de Déu. Però us confesso que a la meva raó li grinyola alguna cosa que voldria reflexionar amb vosaltres. Per aquesta raó l’homilia, avui, és més personal del que ho és habitualment. Us ho explico: M’he pres el temps necessari per a llegir-me les deu homilies que he escrit els passats deu anys. I, des de la perspectiva d’aquest any, les he trobat massa ensucrades, massa irreals, massa poètiques fins i tot. I m’ha vingut al cap una pregunta: És que en la meva vida cristiana he anat fent "treves nadalenques" per a superar les incoherències o les debilitats tan meves com del que passa al meu voltant? Realment és cert que no hi ha res de dolent al voltant meu? Santa nit, plàcida nit? El nostre primer món, majoritàriament cristià, practica aquesta "treva nadalenca" des de fa temps, governats com estem per situacions que només ens atrevim a criticar per quedar bé, però en les quals ens sentim a gust: Consumisme, falsedat, missatges per quedar bé... De què serveix la "treva nadalenca"?

Sé molt bé el que celebrem avui, ho repeteixo, ho sé, com tots i totes vosaltres: Celebrem l’Encarnació de Déu! Creiem en un Déu que s'ha fet com nosaltres, s’ha fet ésser humà! I per això nosaltres hem nascut de Déu mateix i, per això, Déu vol que siguem com Jesús. Doncs resulta que la meva raó no entén per què aquesta allau de "treva bondadosa" de tan curta durada. El nostre agraïment a Déu són unes hores de treva? El nostre agraïment a Déu és com el pessebre, que tenim tres-cents quaranta dies a un armari?

Acabo amb una proposta: Podem deixar un pessebre tot l’any a casa, a l’oficina, a la botiga...? Un pessebre que ens permeti veure-li la cara a Déu, cada dia, per evitar-nos d’haver de fer una treva per Nadal? I encara més: podem deixar el rostre de l’infant-Déu fixat a la nostra retina i al nostre cor per a tot l’any? Penso que ens ajudarà tant a viure i veure l’Amor de Déu en els ulls de qui estima Déu, com a prevenir-nos de qui no sap quin és el rostre de Déu i aparta la mirada de l’infant-Déu.

Deconstruint Nadal

Diumenge IV d'Advent (A)

(Is 7,10-14; Sl 23,1-6; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24)

Comparteixo una percepció del temps de Nadal: Penso que el tenim desconfigurat. Com passa amb els sistemes operatius, aplicacions i programes, s’ha desconfigurat. "Això serà un problema de la configuració", ens dirien amb paraules que només s’entenen si ets de la secta de la informàtica. Per què ho dic això? Perquè penso que Nadal s’ha desconfigurat de tal forma que, intentar explicar el misteri que amaga o fer comprendre el seu sentit real, sembla impossible. Imatge plàstica dels nostres carrers, botigues o anuncis? Els pessebres desapareixen. I és que ja fa massa temps que Nadal funciona sense haver fet cap reinicialització per eliminar fitxers temporals, galetes, corrupcions, bits desaparellats... I ara caldria reconfigurar. I, pensant en el que estic dient, m’he preguntat: Cal reconfigurar res de Nadal? I he pensat: potser no; Nadal té una sòlida configuració temporal, espiritual i vivencial que ha resistit el temps. Doncs, on està la qüestió o la dificultat? Aquest diumenge us proposo un exercici de deconstrucció, que és una cosa que també està de moda. No parlo tant de les teories filosòfiques iniciades per Jacques Derrida, sinó de la seva definició: "Desfer de forma analítica alguna cosa per a donar-li una nova estructura". Potser sí que caldria anar traient de forma analítica i amb metodologia sistemàtica tot allò que ha anat desfigurant Nadal. I una darrera pregunta: Fins on deconstruir? Doncs fins al primer Nadal, fins a l’original.

I si ens situem en el primer Nadal, podrem formular les preguntes adequades per tornar a construir-lo. Com hem arribat fins a la sorollosa frivolitat actual, si partíem del silenci d’un part tan humil i pobre? Com evitar la massificació de l’experiència de Nadal si el misteri nadalenc és per a viure Déu com a experiència i mai ha consistit en grans explicacions ni teològiques ni, òbviament, comercials o socials? No ens fa por que, en un temps, ja no es relacioni Nadal amb cap naixement, ni amb Jesús? Si la festa sorgeix per a compartir l’alegria del naixement de Déu, per què ara Nadal és el perfum més car i cada cop menys el desig d’una pau com la del Cel? Per què ens feliciten fins i tot aquells que no ens volen ni pau ni bé?

Cal tornar-hi. Individualment, si voleu. Perquè, i aquesta és l’última pregunta d’avui: Què és per a mi Nadal que s’acosta? Estic convençut que també cal que jo faci alguna deconstrucció o reconfiguració a la meva vida de creient. Perquè, al cap i a la fi, crec en Jesús, en el Déu que ell em va presentar i que se’m va fer present personalment a mi el dia d’aquell primer Nadal. No pot ser que fins i tot les persones que creiem, acabem desconfigurant el sentit profund de Nadal. La proposta de deconstruir Nadal fins a l’inici i construir Nadal des de dins, des de dins nostre, des de la nostra experiència de Déu és per això. La llibertat i l’alegria hi són per Jesús, perquè és ell qui ha canviat i guia les nostres vides. Tornem a l’inici, tornem al primer Nadal i al primer regal, el regal que Déu m’ha fet personalment a mi. És un misteri, sí. És Nadal, sí. Doncs abandonem-nos a aquest misteri amb una infinita confiança. Ens volen fer veure que és llunyà, però si tornem al primer Nadal, veurem que Déu és tan proper que t’acarona l’ànima i tu li pots acaronar la seva pell d’infant acabat de néixer.

Vuit mil milions!

Diumenge III d’Advent (A)

(Is 35,1-6.10; Sl 145,7-10; Jm 5,7-10; Mt 11,2-11)

Quan he llegit a les lectures d’aquest tercer diumenge d’Advent he pensat en la notícia que les Nacions Unides (ONU) va fer fa tot just quinze dies: Al planeta ja som vuit mil milions d’éssers humans. I com ho vaig relligar? Doncs perquè em va venir al cap una idea estrafolària sobre la base dels textos: «es desclouran els ulls dels cecs i les orelles del sord, llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig el missatge de Jesús» (deia del llibre d’Isaïes). «Els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l’anunci de la Bona Nova» (deia l’evangeli). Si la mateixa ONU diu que l'11,5% de la població viu per sota el llindar de la misèria, i un altre 21% als límits de la pobresa, podrem aconseguir mai aquesta mena de situació idíl·lica en la qual les persones deixin la misèria, els malalts es guareixin o els muts cridin, etcètera? Podríem, avui, anar a dir a Joan que les persones que tenen necessitats troben una nova vida? Crec que no.  

I em venen diferents focus de reflexió, des del punt de vista ètic: Som masses o malbaratem massa els recursos? Si ajudem decididament a les societats més pobres, es reduirà el creixement? Els vuit mil milions de persones, formem realment una Humanitat? Els qui passen fam, queden saciats? 

Doncs què passa? Que juntament amb l’increment de població s’accentua cada cop més l’escletxa –pràcticament abismal– entre qui té i qui no té, i això incrementa les tensions, la desconfiança i els conflictes. Per què? Perquè «un grapat de persones multimilionàries controlen tanta riquesa com la meitat més pobra del món i un 1% de la població –la rica– rep el 20% de tots els ingressos del món». (Antonio Guterres, president de l'ONU). 

Com podem imitar Jesús, que percep que la urgència està a curar les ferides de la gent? Com podem acomplir la Missió de «guariu les ferides» (Mt 10,9. Lc 10,8) i acollir les persones febles? (Rm 14,1.15,7). La mateixa realitat que ens mostra Jesús, ens porta a una doble resposta: La primera. Si els esforços de la humanitat anessin en la línia d’elevar el nivell de la porció més pobra, fins i tot es reduiria el desmesurat creixement. La segona, hem de tenir present que «el món té suficients recursos per a les necessitats de tots els seus habitants, però no per a la cobdícia de tots» (Mahatma Gandhi). 

Però clar, nosaltres seguim el missatge de Jesús des de la distància temporal. Ens creiem, en aquest tercer diumenge d'Advent, anomenat Gaudete («alegreu-vos»), que la preparació del naixement de Jesús només ens afecta a nosaltres, les nostres compres, els nostres àpats o la nostra família i amics o que, a tot estirar, potser farem un intent d’apropar-nos a alguna de les necessitats conegudes. I resulta que no és ben bé així. La nostra vida també és vida compartida, avui, amb vuit mil milions d’éssers humans, de qualsevol raça, religió o cultura. Que això és pura utopia? Potser sí, però com diu l’efecte papallona, una acció meva aquí pot desencadenar una reacció immensa a l’altra cantó del planeta. Doncs va! Una bona acció meva, avui, aquí, potser desencadenarà una allau de benestar a l’altra cantó del planeta. Conscienciació que això és possible, és el que voldria compartir amb vosaltres, a quinze dies de Nadal. 

Llavor Immaculada

Immaculada Concepció (22)

(Gn 3,9-15.20; Sl 97.1-3; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38)

Imagineu una persona, molt bona persona, des del moment del naixement fins al final de la vida; una persona que no pensa mai malament de ningú, ni crida, s’enfada, insulta o abusa; que no explota ni jutja les altres persones; ajuda tothom amb el que necessita, prega Déu tothora i el té com a referent de tot; que té un cor pur, no desconfia, estima tothom i que veu bondat per tot arreu; que sempre està contenta i que quan li passa alguna cosa, l’accepta i somriu perquè ningú pateixi per ella. Imagineu una persona així? La resposta: És difícil, però pot existir! 

Doncs avui celebrem que hi ha una persona així, i encara millor. Maria, mare de Jesús. La gent gran, que som majoria a l’Església, ho diem d’una altra manera: la Immaculada Concepció. Així expressem que Maria, des de sempre, era beneïda per Déu perquè l’havia destinada a ser la Mare de Jesús. 

Però, d’això, no en parla cap evangeli. Només Lluc esbossa quatre pinzellades de Maria. La resta tot és silenci. Aleshores, en què s’ha recolzat l’Església, i nosaltres, si no hi ha cap dada real que ens permeti concloure i atribuir a Maria totes les grandeses que se li atribueixen? Doncs ens hem recolzat en la capacitat humana de crear símbols, cosa que ha fet possible convertir Maria en un personatge utòpic. I la capacitat humana de crear símbols sempre va més enllà de la raó. O no és absolutament irracional parlar d’una Mare de Déu, que va concebre virginalment i que ella mateixa ho va ser, que no va morir sinó que pujà al cel amb cos i ànima i tantes altres coses? En aquesta irracionalitat s’han basat els escarnis de la història contra l’Església. I a aquesta mateixa irracionalitat ens aferrem les persones creients. 

Fins i tot la definició oficial del dogma de la Immaculada diu que ho va ser «per un singular privilegi de Déu Omnipotent». I penso: Déu pot donar a un ésser humà, encara que sigui Maria, el que no ens dona a la resta? Aleshores, potser el que és realment extraordinari de Maria és que va descobrir la presència de Déu per ella mateixa. Maria va ser el que va ser perquè va descobrir la realitat de Déu en ella i per això la podem definir com he dit al començament. Maria privilegiada? Maria va ser profundament creient, això sí. Continuar considerant a Maria privilegiada és com dir que no cal que ho intentem que nosaltres no podrem ser mai com ella. I això no és cert. La devoció a Maria rau, precisament, en imitar la seva vida, per ser com ella i per descobrir en nosaltres, com a humans, que també posseïm en el nostre més profund ésser la llavor immaculada de Déu. Tothom, sí. Potser us poseu les mans al cap, però en cada ésser humà, creat per Déu, hi ha quelcom d’immaculat pel sol fet d’haver estat creat per Déu. I això d’immaculat, ningú ho pot embrutar. Això és el que va descobrir Maria... i que m’agradaria descobrir a mi, però no en sé prou perquè encara tinc molts obstacles abans d’arribar a trobar la llavor de Déu. Per això voldria ser com Maria.

Acabo. L’embaràs d’aquesta Maria, nascuda immaculada, embolcalla l’Advent. Al bell mig d'aquest temps de preparació per Nadal, Maria ens mostra el seu cos prenyat. Maria porta Jesús dins seu; una vida s’està construint en el seu si maternal, com totes les mares del món que hi ha hagut, hi ha i hi haurà, Maria n’és l’artista creadora. I per això tot ésser humà està prenyat de Déu des de sempre. 

L'estrany Joan

Diumenge II d’Advent (A)

(Ba 5,1-9; Sl 125, 1-6; Fl 1,4-6.8-11; Lc 3,1-6)

Avui en dia a Joan, l’anomenat Baptista, el qualificaríem d’home marginal per viure al límit, és a dir, prop dels marges de la societat del seu moment. Vivia al desert, vestia estrafolàriament amb un «vestit de pèl de camell», denunciava el poder polític, criticava les pràctiques del poder religiós i demanava a la gent que canviés de forma de vida. I ho feia perquè volia. Avui en dia, els serveis socials marcarien Joan com a autoexclòs del sistema. I Joan vivia així perquè volia imitar els profetes que vivien als límits, als marges de la societat de cada moment i molts cops se situaven fora dels límits de la societat. Totes les profecies feien una proposta igual: una conversió per a un món diferent. Avui en dia en diríem "persones alternatives" que viuen la societat i la religió amb uns altres valors i uns altres criteris; antisistema, vaja. I Joan era d’aquests tipus de persones estranyes (dels quals a l’Antic Testament n’hi ha una bona mostra). Joan va ser el darrer d’aquestes persones marginals, rares, antisistema... i certament, la seva aparició causà un fort impacte en el poble jueu. 

Tot el missatge de Joan era: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» aplicant les paraules del profeta: «prepareu el camí al Senyor, aplaneu les seves rutes» (Is 40.3).

Quina lectura en podem fer de tot això? Encara avui, o potser avui més que mai, cal fer un món nou. Per fer un món nou cal, primer, aplanar els camins cap aquest futur. I perquè aquest canvi succeeixi de veritat, és necessari un canvi d’actitud personal i col·lectiva. Vet aquí l’itinerari! Si hem de fer canvis que siguin eficaços, hem de canviar d’actitud abans. Aquest va ser un dels primers missatges del papa Francesc quan, fa anys, hi va haver aquella allau de peticions de reformes a l’església i ell va contestar que sí, que calien molts canvis, però que abans era necessari un canvi d’actitud retornant a les actituds evangèliques. Quanta raó. Com farà canvis a la vida i a la societat algú que no canvia l’actitud? Vet aquí: si només somiem en continuar fent les coses "com sempre s’han fet" poca vocació de conversió tenim, encara menys ganes de preparar camins i cap propòsit d’aplanar la ruta de Déu. Quants cervells tenim ancorats en el passat i sense cap conversió més que la de continuar fent sempre el mateix i esperar que tot això passi.

A partir d’aquesta reflexió tornem a pensar en el que Joan Baptista va representar i va voler. Personatge estrany? Potser sí. Personatge estrany que vivia al marge? També. Però des dels marges, preparava el camí del Senyor, mitjançant la denúncia, l’exigència i la urgència d’un canvi de vida personal i col·lectiu. Aquesta és una lliçó permanent que nosaltres, la gent cristiana d’avui, apliquem a l’Advent, a l’espera de Jesús. Perquè cada any l’Advent ens reitera l’exigència de la conversió personal: un cop Jesús és amb nosaltres i en nosaltres cal posar-lo al centre de les nostres vides i al centre de l’Església. Perquè una Església que no du Jesús dins és una Església morta i mancada de conversió; perquè una Església que es tanca en el passat i en les normes és una església mancada de conversió que traeix la seva pròpia identitat; perquè una Església que no es mou amb la benzina de la Misericòrdia de Déu és una església mancada de conversió que ho vol tot segur, clar i legal; perquè, en definitiva, una Església que no és dels pobres i pobra ella mateixa és una església mancada de conversió que només es guarneix per a la seva glòria.

Més llum que mai?

Diumenge I d'Advent (A)

(Is 2,1-5, 14-16; Sl 121, 1-2.4-9; Rm 13,11-14a; Mt 24, 37-44)

Més llum que mai als carrers però més buidor que mai als cors. Aquesta és la sensació que tinc després de llegir, a tots els mitjans, titulars que parlen de les "fabuloses" enceses de llums que abans-d'ahir es van dur a terme per tot arreu. L’omnipresent i omnipotent Black friday s’ho ha menjat tot: el divendres negre, quina contradicció, ha estat entronitzat per la llum! I tothom, ple del goig de tenir les butxaques plenes, tot i que no sé ben bé de què, s’ha llençat a comprar els regals de Nadal, o ves a saber quina andròmina! Hem arribat al punt en el qual sembla que la llum dels carrers s'encén per tapar les misèries de la societat. O dit d’una altra manera: tanta llum, festa i xerinola no fan res més que anestesiar-nos de les restriccions d’aigua, de la crisi energètica, dels preus malèvolament inflats d’alguns supermercats, de l’energia a preu indecents per glòria d’unes poques persones... ah! I de les amenaces cada cop menys dissimulades que ens diuen, constantment, que si no retallem, anirem malament. Però clar, la societat de consum sempre prefereix retallar més d’allò que és útil i necessari per a la majoria, que no pas retallar del que és inútil, consumista i innecessari, però que omple les butxaques del poder i de la riquesa i satisfà els capricis d’una minoria i. Visca el Black friday!

Però la campanya és aquesta: gasteu! Hem d’estalviar energia que tenim un hivern difícil: Baixeu el termòstat! No recordem la crisi del 2007-2008? Com la vam arreglar? Doncs incrementant el llindar de la pobresa, amb els pobres més pobres i els rics més rics... i diuen els entesos que tampoc va anar tan malament que es va superar la crisi... però es va cronificar la pobresa; però l’economia i les xifres que surten als telenotícies no les fan els pobres.

Avui comencem l’Advent, ens dirigim cap a Nadal, quan la gent es torna més bona persona. Encara ens ho creiem? Qui porta la bondat en el cor, qui viu la Missió de Jesús, qui se sent filla o fill de Déu, qui escolta la crida a treballar per una Creació millor, ho fa tot l’any. Li sortirà més o menys bé, però ho durà a terme tot l’any perquè ho du en el cor. La resta, són falsedats organitzades i odis disfressats de felicitacions. No caiguem al parany ni gastem ingenuïtat: No ens pensem que s’il·lumina tot per celebrar la llum de Déu que ve al món, que s’ha fet humà com nosaltres. Però si Nadal és cada cop menys humà, tot i que la festa és la celebració de la humanització de Déu! I què fer? Sucumbir? No. Serem quatre gats, potser, però siguem coherents. Jo no he comprat res pel Black friday. És que, ara, no necessito res.

I acabo. Sentirem: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes». I ens preguntarem: Hi ha glòria a dalt del cel i pau a la terra? Ho respondré pensant en el text de la primera lectura d’avui, la d’Isaïes: «Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra». Quina tristor quan comprovem la realitat. Les nacions, i les persones, s'entrenen per a les guerres, les col·lectives i les individuals.

A aquestes realitats, les persones creients ens hi hem d’apropar també, però amb la confiança i l’esperança pròpies d’aquest temps d’Advent. Les brases de la celebració del naixement de Jesús escalfen els nostres cors i amb aquest escalf hem de plantar cara a tots els nostres divendres foscos, o als dilluns foscos, els dies foscos de veritat. I ajudar als germans i germanes en els seus dimecres foscos. Com a creients en el Déu de Jesús, i per sobre de tanta llum encegadora, podem dir una paraula humana i plena d’humanitat per recordar que, si no ho pot celebrar tothom junt, no és el Nadal de Déu. Un bon Advent!

No és un regne

Diumenge XXXIV (C) Crist Rei

(2Sa 5,1-3; Sl 121, 1-2.4-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43)

Això s’acaba, salva’t! Com que ja no hi ha un demà, deixa de pensar en els altres i procura’t el màxim de benestar, assegura’t la bona vida. Crist no regna al món, quina bajanada! El que regna al món i al cor dels anomenats humans, està duent les coses a una situació tan extrema que posa en risc la mateixa civilització. Ull! No dic que posi en risc l’existència del planeta, posa en risc la civilització, el planeta resistirà i s’adaptarà com ha fet durant milers de milions d’anys. 

Crist no regna al món, regnen els diners, la gasiveria, les ciències deshumanitzadores, l’explotació de recursos i persones. En definitiva, els valors i actituds que ens fan humans pràcticament han desaparegut de l’horitzó desitjable de com ha de ser la societat. I no parlo a escala global, referint-me a la societat. Parlo de persones, d’éssers humans concrets que treballen al nostre costat, que formen part del nostre mini univers vital on convivim amb la insolidaritat, l’ànsia de control i poder, les males persones o l’egoisme. I podeu dir: Això no és veritat, no sempre és així. És cert, potser, però el que mana al món, el que regna al món és aquesta situació, i el que regna al món ens està duent al límit perquè, com deia, està en joc la civilització. Ja no cal mirar al futur. Hi ha gent que mor de gana o per falta de medicaments i nosaltres, amb tota la poca vergonya del món, llancem el 27% dels aliments i assistim impassibles a l’explotació i la humiliació. Al nostre costat permetem que persones aparentment normals facin servir la maldat per reivindicar-se, adquirir poder i dominar. A les nostres escales de veïns, a la feina i també a les famílies hi regnen actituds prepotents, calumniadores, agressives i maltractadores. A vegades disfressades de corderes, però porten l’antiregne dins.

En el dia de Crist Rei, hem de dir ben alt que necessitem que regnin uns altres valors, i sobretot altres actituds personals. Perquè, amigues i amics, ho hem de saber, la maldat no està dins un banc, ni en un govern, ni en un departament o delegació empresarial. El mal està en les persones. Únicament. No hi ha un sistema malvat, hi ha una persona malvada que instaura un sistema malvat. No hi ha una meteorologia malvada, hi ha unes persones que exploten la natura i provoquen un canvi climàtic... i així podríem continuar.

Necessitem reconciliar-nos amb la vida. Aleshores potser podrem comprendre que el Regne és de Déu, és aquell que demanem al Pare Nostre. I Jesús fou fidel complidor de la voluntat de Déu, desitjant que s’instauri el Regne de Déu. Ell no n’és de rei, en aquest sentit. Però la instauració del Regne de Déu no serà màgia, ni un atzar de la natura, ni succeirà per la força de l’Esperit Sant, no. No passarà així. Passarà quan hi hagi persones que ho facin, moltes persones que treballin pel Regne de Déu. Així ho va fer Jesús, identificant-se tant amb el Regne de Déu, que es pensaven que el rei era ell. I què li va passar a Jesús? Doncs el que passa ara, les situacions de bondat són bressol de burla i menyspreu o, en el millor dels casos, d’aprofitament mesquí. També com Jesús, mofa de qui el volia fer rei i mofa de qui no acceptava cap rei. Vet aquí la reialesa. I és que en la societat d'avui, no crec que hi hagi massa persones catòliques que s’apuntin a dir que la solució als problemes del món és Crist Rei. El que sí que hem d’estar disposats és a defensar el valor suprem del Regne de Déu, el que va tastar Jesús: despullat de tot, se centrà en l’ésser humà, especialment el més necessitat. Hem d’aprendre a venerar Jesús, no a la creu, sinó en la persona víctima innocent de la maldat de les altres persones.

Un any menys

Diumenge XXXIII (C)

(Ml 3,19-20a; Sl 97,5-7.9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19)

Ja fa un parell de setmanes que anem escoltant, a cada lectura i a cada homilia, parlar de la fi dels temps, del més enllà, de futur, de la mort, de la nova vinguda de Crist o de resurrecció. Avui parlem del judici final. I ho fem cada any abans de la solemnitat de Crist Rei, el dia en què repassem el significat de tot plegat, el resum de què significa el Regne de Déu. Resum: Els darrers missatges abans de l’Advent són d’acabament, de preparació pel moment final i d’esperança.

Per això, mireu, avui us proposo una cosa: Busqueu a les agendes, a la memòria, al whatsapp, als documents... o pregunteu a les persones que teniu a prop, sobretot a la família, a les vostres parelles o amics de camí i de vida què fèieu l’any passat tal dia com avui. I amb tota la informació, descriviu on éreu, com us trobàveu, quines eren les vostres angoixes, les vostres alegries, les vostres perspectives. Què us sembla? Què en penseu?

Us ho dic? Una cosa tenim certa: hem gastat un any més de la nostra vida. Què? No us ho heu plantejat així, no? Perquè en les nostres reflexions aquesta variable rarament hi apareix. Sabeu què penso? Doncs que és saludable actuar sabent que aquesta vida s’acaba, plantejar-nos seriosament que hem gastat un any de vida... però també pensar que hem guanyat un any d’eternitat, que ens hem apropat un any a l’eternitat. Al cap i a la fi és el que plantegen de fons tots els textos que hem escoltat. Un any menys, un any més. Mireu-vos-ho com vulgueu. Podem veure el got mig ple o mig buit.

I quina actitud podem adoptar? Ens l’ha plantejada l’Evangeli: No perdeu la paciència! Vet aquí! La valoració d’aquest any perdut o guanyat es mesura amb la paciència. Lluc planteja la resposta de Jesús a les tribulacions de la vida, especialment les persecucions, destacant especialment la necessitat d’afrontar les crisis amb la paciència. Sí, paciència; aquella actitud que quasi ha desaparegut dels nostres dies. Ep! Però parlo d’una paciència activa, no resignada! I una paciència activa vol dir fermesa davant la dificultat, perseverança i enteresa. Una actitud serena pròpia de qui creu en un Déu pacient que encoratja i condueix la història de les nostres vides, fins i tot de forma incomprensible. Si és així, es contempla la vida amb respecte i, fins i tot, es veu el pas dels anys amb simpatia sense voler, a cada moment, anticipar el judici de Déu, convertint-se en el «ull que tot ho veu».

Les angoixes, les persones o les circumstàncies que ens han estat aclaparant durant un any, han ocupat els dies? Doncs hauríem de fer cas a Jesús: «Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells». És cert. És vital per la nostra salut mental i emocional, per la nostra pau i per poder entendre el pas d’un any, mantenir-nos lluny de certes persones i ambients que anomenem tòxics, que ens consumeixen emocionalment i afecten l'esperança en el futur.

Amigues i amics, Déu mai no ens abandona, per molt difícil que sigui d’acceptar aquesta realitat en temps foscos. Se m’acut acabar amb una idea. Quan ens pregunten com va tot, acostumem a respondre amb un: «bé, gràcies a Déu!». Què me'n diríeu de contestar, en temps foscos: «malament, gràcies a Déu!»?

Mirant més enllà

Diumenge XXXII (C)

(2Ma 7,1-2.9-14; Sl 16,1.5-6.15; 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38)

Ahir algú em va dir: «De què parlaràs demà a l’homilia?». «No ho sé encara», vaig respondre. I va continuar: «Miquel, que sigui fàcil d’entendre!». Vet aquí. I, ara, en posar-me a rellegir les lectures d’aquest avant-penúltim diumenge de l’any litúrgic, m’adono que toca el tema més difícil: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius» (20,38a). I com Jesús explica aquestes paraules, és encara més difícil: «Perquè, gràcies a Ell tots viuen» (20,38b). Vet aquí! Ara resulta que m’he de posar a parlar de vida eterna, del més enllà, la mort, la resurrecció, la vida en Déu... I ho he de fer fàcil? Però si no ens en sortim mai! Ja ho veieu. Serà difícil de fer-ho fàcil.

Pensem-hi. Quan parlem de vida eterna, ens fem un fart d’imaginar com deu ser i ens fiem de les pel·lícules i dels relats, de les imaginacions desbordants d’autors de contes màgics... però sempre amb la idea que serà eterna, sí, però com aquesta. Mira que som persones patètiques, aferrant-nos desesperadament a una vida que s’acabarà i pensant en una vida eterna que serà com aquesta. Oh il·lusió! Si ni ho podem imaginar! Ni ho sabem, ni ho podem saber. I per acabar-ho de complicar, enmig d’aquest pas de vida terrena a vida eterna hi ha la realitat de la mort. Recordeu l’Apocalipsi: «han vençut [...], ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort» (cf. Ap 12,11).

Convindreu amb mi que pensar i parlar de la vida eterna és impossible. Ni fàcil ni difícil, impossible. Ho sento. L’ésser humà no sap explicar res que primer no li hagi entrat pels sentits i quan ho fa, se’n diu imaginació. I quan imaginem, imaginem coses sense sentit. Per això no tenim dades objectives per pensar en el més enllà. Certament que cada ésser humà, individualment, vol ser etern i per això la mort és entesa com el gran mal i l’antítesi de la vida. Un error. Perquè la mort és la cosa més natural del món, l’única certesa, una evidència que pertany a la vida (com deia Heidegger). Ara, podríem fer un recorregut sobre el tema a través de l’evolució de la reflexió sobre la vida eterna que va fer el poble d’Israel, podríem repassar la idea de resurrecció del Nou Testament, el de totes les filosofies i filòsofs, de totes les civilitzacions... però... Vet aquí! La base de la nostra reflexió sobre la vida eterna està en la Resurrecció de Jesús i en l’experiència que, d’aquesta resurrecció, en va tenir la gent que seguia Jesús.

Deixarem per un altre diumenge això de fer-ho fàcil. Ah! Una darrera cosa: El que de veritat ens ha d’importar és la vida d’avui. I això per a la gent cristiana vol dir descobrir que Déu ens salva i ens dona la vida eterna aquí i ara. A cada instant, experimenta que ja és l’eternitat. I em sap greu, però penso que els cristians hem manipulat el missatge de Jesús: ell va posar la plenitud en la donació sense límits pels germans, nosaltres ho hem presentat de tal manera que, ser bones persones, és condició per rebre el premi de la vida eterna. Lleig. Som capaços de donar-nos als altres en funció de si tinc garantit que això acabarà revertint en favor meu amb el premi de l’eternitat. No ens preocupem del que serà de nosaltres després de la mort. Us heu preocupat algun cop de com ereu abans de néixer? Des de la visió de Déu són iguals aquest instant en què intententeu comprendre aquesta homilia "fàcil" que l’instant abans de néixer i el de després de morir. Per què? Ja ens ho ha dit Jesús: «Perquè, gràcies a Ell tots viuen» (20,38b).

Crida al canvi

Diumenge XXXI (C)

(Sv 11,23-12,2; Sl 144, 1-2.8-11.103-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10)

A vegades, amb les nostres reflexions, homilies i explicacions dels textos evangèlics dels diumenges, donem a entendre que Jesús no estima la gent rica o poderosa, ni la que ostenta posició social o es fa servir amb abusos... Ho il·lustro amb exemples dels textos de l’evangeli de Lluc que hem resseguit aquest any que acabem.

Lluc no s’està de fer-nos veure com Jesús defensa la gent pobra, s’apropa a les necessitats i fa costat a la gent rebutjada o exclosa, però ens presenta una forta oposició i crítica al poder i a les riqueses. Uns exemples? Primer. En el Magníficat. «Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res» (1,51-53). Segon. Quan ens presenta Jesús criticant durament la gent rica i poderosa al sermó a les multituds: «Ai de vosaltres, els rics! [...] Ai de vosaltres els qui aneu tips! [...] Ai de vosaltres els qui rieu!» (6,24-26). Tercer. L’episodi del pobre Llàtzer i el ric Epuló, que acaba irremeiablement a l’infern: «Arribat al reialme de la mort, enmig de turments...» (16,23). I encara em ve al cap l’episodi del ric que marxa trist perquè no es vol desprendre del que té: «Ven tot el que tens i dona-ho als pobres [...] Després, vine i segueix-me. Quan va sentir això es va posar trist perquè era un home molt ric» (18,18-23). I hi trobarem molts més exemples en les paraules de Jesús als fariseus, als homes de llei, als rics, als que «tenen poder sobre els altres». De tot això en podem concloure fàcilment que la gent rica no es pot salvar.

Però aquest estil avui es trenca amb Zaqueu. I com? De la manera més senzilla. Jesús entén la situació des de la fe i tracta aquell ric cap dels publicans com a una persona i el crida pel seu nom perquè també «és fill d’Abraham» (19,9b); els deixebles, en canvi, guiats per la ideologia i l’aplicació de la llei, el menyspreen i l’anomenen «pecador» (19,7b). Tota la gent que segueix Jesús reacciona amb escàndol. Vet aquí! L’havien aplaudit per les seves crítiques als rics, però que pugui ser seguidor de Jesús, això no és possible. I és que Jesús no li diu a Zaqueu que el convidi a sopar, li demana d’allotjar-se a casa seva, és a dir, li demana una cosa personal. Aquí fa el tomb la història i passa a ser com a les paràboles de l’ovella o la moneda perdudes o fins i tot la del fill pròdig. Perquè la resposta de Zaqueu suposa un canvi radical i dur. Això és el que vol Jesús. Perquè el que era fàcil era criticar Zaqueu... i aleshores Jesús hauria rebut altre cop l’aplaudiment incondicional de la seva gent... mentre Zaqueu hauria continuat explotant al poble. Jesús crida Zaqueu a canviar de mentalitat, a convertir-se radicalment.

Acabo. A Zaqueu, a tu, a mi, a tothom crida Jesús al canvi. Una crida que es produeix de forma reiterada, com quan hem d’actualitzar les aplicacions o els sistemes operatius dels nostres ordinadors; no n’hi ha prou en actualitzar-los un cop i ja no pensar-hi més. Tanmateix, cal estar en estat de conversió constant. Sempre Jesús pot passar per la teva vida i allotjar-se a casa teva. I si la cosa es desmarxa molt... doncs reset i a tornar-hi.

Vet aquí la nostra reflexió a quatre setmanes de l’Advent. Jesús explica que Déu sempre considera una persona com algú que pot acarar, en la seva vida, un canvi radical i una conversió salvífica. Rellegiu el text de la primera lectura del fantàstic Llibre de la Saviesa (11,23-12,2). Molta gent pensa que el Déu de l’Antic Testament és cruel, però en llegir aquest text veurem com Déu és com el que ens ha detallat Jesús.

Déu no és imparcial

Diumenge XXX (C)

(Sir 35,12-14.16-18; Sl 33,2-3.16,18-19,23; 2Tm 4,6-8.16-18; Lc 18,9-14)

Quan parlem de justícia, els éssers humans ens remetem als conceptes d’imparcialitat i equitat, però sempre ho fem en referència a l’acompliment de les normes establertes en aquell moment i en aquell lloc. La justícia té a veure amb la vigència d’un consens que és la llei que s’ha d’acomplir; i ens és tan important, que fins i tot ens referim a la Justícia com quelcom que té identitat pròpia i li posem adjectius, cognoms i matisos: justícia social, justícia econòmica, la justícia ha resolt...

En el llenguatge religiós, a la filosofia i en l’aprofundiment teològic, ampliem aquest concepte de justícia i ens hi referim com a virtut moral segons la qual pensem i actuem d'acord amb el dret i a la veritat.

Tot això, que és innegociable quan parlem de justícia al nostre món, Déu no sembla practicar-ho de la mateixa forma. Ho dic perquè Déu s’allunya del nostre concepte humà de justícia. Déu escolta les súpliques i fa justícia a qui li clama des de la pobresa, la humiliació, l’abús o la mancança, però no atén de la mateixa manera a qui demana justícia perquè la llei l’empara! En aquest sentit, Déu no és imparcial. Deixeu-me explicar-ho d’una altra manera: Nosaltres diem: El que és just és tal cosa i el que és injust és tal altra perquè està escrit, és la llei, són els costums i les normes... i, un cop analitzat, la Justícia es decanta a favor de qui té raó en virtut de la llei i les normes del moment. Però Déu diu: Jo faig justícia a qui acut a mi des de la pobresa, malgrat que les normes no l’emparin. Ho vieu? Déu no és imparcial.

Aquest diumenge és el diumenge del Domund, és a dir la jornada mundial per a les missions. I se m’acut veure les missioneres i els missioners com a una mica els portaveus d’aquesta justícia que s’allunya de la humana i s’apropa a la de Déu. Serien com els agutzils de la justícia de Déu que s’apressen a dir, a qualsevol lloc del món, que Déu té una forma diferent de veure les coses. I quan una missionera o un missioner, a qualsevol lloc, s’apropa on hi ha necessitats i, passant per alt la justícia humana, ajuda a les persones a sobreviure al mal, a l’explotació i a les injustícies, s’estan significant al costat de la Justícia de Déu. Al costat d’aquella justícia que no és imparcial, que sempre està al costat de qui és feble, explotat o menystingut. Tota aquesta gent, aquí i en terreny de missió, sap portar a l’extrem un fet cabdal que, per acabar, intentaré explicar.

El símbol de la justícia és una dona amb els ulls tapats per allò de la imparcialitat. Però Déu no ho és, d’imparcial, no tanca els ulls perquè sap bé les injustícies que es cometen contra la debilitat i, vet aquí, la seva Misericòrdia fa que sentenciï a favor dels pobres. Que Déu no sigui imparcial és un escàndol, perquè ens recorda que la nostra societat funciona a l’inrevés: la justícia afavoreix a qui és dèbil. Com no es posarà Déu a favor de qui no es pot defensar? Ja fa bé Jesús de recordar, amb les paràboles, que són els éssers més desvalguts i els éssers descartats els que ocupen el cor de Déu. Vet aquí la Missió.

Per què ja no reso tant?

Diumenge XXIX (C)

(Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8)

Anem arribant a la fi de l’any litúrgic. Ja ho sabem, el temps és inexorable i en quatre setmanes Crist Rei i un nou Advent. En aquests diumenges que resten us proposo de fer com un triduum de valoració de l’any. Està molt bé, és sa i és eficaç, en tots els àmbits de la vida, fer balanços per corregir disfuncions i reforçar les coses ben fetes. Som-hi!

L’evangeli d’aquest any del cicle C (de Lluc), ha estat utilitzat habitualment, en les prèdiques i homilies, per reclamar insistència en la pregària, fins i tot arribant a pressionar, per tal de ser escoltades les nostres peticions. I la moral del relat és: si aquell jutge corrupte i dropo de la paràbola de Jesús arriba a claudicar per la insistència de la dona, què no farà el Pare del cel que és íntimament bo i misericordiós amb les nostres pregàries? Doncs us proposo que la reflexió respongui a la pregunta següent: Com és la meva pregària?

Sabeu quina és la resposta més comuna? Ja no reso tant com abans! I a la resposta hi va afegit gairebé sempre un component de lament. Sí, és una situació actual a la nostra Església i és una pràctica comuna de les persones que hi desenvolupem qualsevol feina: hi ha tanta pressió, tanta necessitat de mans, tantes coses a fer... que, vet aquí, minva l’espiritualitat, la pregària, el silenci, la contemplació. Sí, ho sé, aquí hi ha l’eterna comparança entre una actitud activa o una contemplativa, entre els termes qualitat i quantitat, entre l’exercici administratiu i l’atenció a les persones, entre l’economia i la pastoral, entre la meva ànima i l’ànima comunitària, entre les propostes i els resultats...

Per què ja no reso tant? Per què em pot semblar un "malgastar oportunitats" dedicar temps a la pregària personal o comunitària? O, potser és a l’inrevés? M’exigeixen tant que, per intentar donar-hi resposta excloc la part més fàcil de demorar en el temps, i la meva pregària personal es va posposant? I, a partir d’aquestes preguntes, han de sorgir les reflexions més profundes: Cal realment fer tant? Calen tantes propostes? És feblesa meva? És cansament? És abatiment davant la manca de resultats, les baixes perspectives o la inexistència de relleu?

Ara estic temptat de començar a donar respostes. Però ja no seria reflexió, seria la meva reflexió. Només vull plantejar-vos una qüestió que és important a l’hora de reflexionar: de les persones que escolteu l’homilia i les que les seguiu per les xarxes, hi ha dues, podríem dir, famílies: les de la gent implicada en qualsevol estament o grup eclesial i la de les que consumiu (perdoneu l’expressió) les propostes que es fan. El que he dit abans anava pels primers, bàsicament perquè m’ho he aplicat a mi mateix: a mesura que he fet més coses he minvat la meva activitat espiritual que he reduït a petites llacunes aïllades que no són ni regulars ni llargues. La segona família que, a priori, sembla tenir-ho més fàcil, cada cop se sent més angoixada per mil coses que han de ser resoltes abans que l’exercici de pregària.

La setmana vinent que és la jornada del Domund, reflexionarem sobre com és la meva missió... o potser encara més punyent. Tinc el convenciment que jo tinc soc missionera o missioner per fidelitat a Jesús, per encàrrec directe de Jesús?

Interactuar amb Déu?

Diumenge XXVIII (C)

(2Re 5, 14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19)

Què hi ha de diferent entre les 10 persones a les quals Jesús va guarir? Sí, ja ho sé, que una va tornar a agrair-li el que havia fet, mentre que les altres nou van anar a complir estrictament amb el que deia la llei. Aquest fet podria enfocar la nostra reflexió dominical cap a valorar l’agraïment que les persones hem de manifestar quan som receptores de béns. Però ho he mirat a l’arxiu de les homilies dominicals i de l’agraïment n’hem parlat molt. Per això, què tal si mirem més enllà? Aquella persona, que havia passat per un procés de guariment, no només va tornar a agrair-li a Jesús el que havia fet, sinó que hi va interactuar. Per això, la reflexió que us proposo fer junts és aquesta: Com interactua amb Déu la persona creient? Sé que és difícil el que proposo; és difícil fer-ho com a comunitat que comparteix la fe de forma pública; és difícil aquí a la parròquia, entre nosaltres (ja sabeu que ens costa expressar-nos en veu alta). I també és difícil fer-ho personalment. Perquè aquest "interactuar" amb Déu no és del tipus Facebook o Instagram, ni de trobar-te’l pel carrer un dia i fer-la petar.

Com interactuem amb Déu? Atenció! No s’hi val a recórrer a les fórmules, els manaments i les normes (com els nou leprosos que, per sobre de tot, van decidir primer complir la llei). Repeteixo: Com és la meva interactuació amb Déu? És realment una interactuació? Hi ha bidireccionalitat? És a dir, el que jo faig, penso o formulo en la meva relació amb Déu, suscita en Déu una reacció? I a l’inrevés: allò que Déu em diu, suscita en mi una reacció? Pensem-hi. I encara una altra cosa: La meva interactuació amb Déu és de tipus "Santa Bàrbara", és a dir, només la recordo quan trona? Que fàcil és recordar Déu quan tens lepra! Que difícil de donar-li gràcies quan estàs bé. Que fàcil és donar la culpa a Déu quan passa alguna cosa dolenta, i que difícil és donar-li'n gràcies. Per què quan em passa quelcom de dolent és culpa d’algú, però quan les coses em van bé és gràcies a mi? La vida em somriu, però no se m’acut dir que és perquè jo ho faig tot bé, sinó perquè faig treballar els talents que he rebut. I quan no van bé les coses, cerco de recordar les paraules de Pau a Timoteu que hem escoltat: Malgrat que no sempre jo li sigui fidel ell, com que no pot fer res més, continua fidel a mi. Ho trobo excels!

I encara em queda una mica de temps per fer una darrera reflexió: Les lectures primera i tercera ressalten la bondat de dos homes que no pertanyien al poble d’Israel, l’autèntic poble Déu: un sirià i un samarità, que patien d’una malaltia. I és que, amigues i amics, la bondat del Senyor no té límits. Els límits sempre els posem nosaltres que som limitats temporalment i intel·lectualment. La bondat del Senyor es vessa sobre qualsevol dona i qualsevol home sense respondre a prejudicis, normes o condicionants socials. I a aquesta actuació de Déu es respon amb gratitud teològica, que és una virtut evangèlica. Som veritables creients si responem a Déu amb tot el nostre ésser i interactuem amb Ell, posant distància respecte al que podríem anomenar "hàbits religiosos". Des d’aquesta distància podrem experimentar el que és un veritable miracle.

Confiança líquida

Diumenge XXVII (C)

(Ha 1,2-3.2,2-4; Sl 94,1-2.6-9; 2Tm 2,6-8,13-14; Lc 17,5-10)

 

El sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017) va aplicar conceptes com "modernitat líquida", "societat líquida" o "amor líquid" per descriure la societat contemporània. Allò de sòlid que hi havia, com la indissolubilitat del matrimoni, el treball per tota la vida o la certesa palpable del que s’havia fet "sempre", havia quedat trencat. Més que trencat, deia, havia quedat superat, suposadament, per quelcom millor. La humanitat occidental, transformada pels canvis globals dels segle XVII i XVIII, s’havia aferrat a la idea racional de la solidesa i va acabar vestint una societat sòlida, certa i previsible. Però la història, deia Bauman, ha demostrat sempre que les coses són molt diferents del que l’ésser humà pensa. Ara, s'ha instaurat la idea que, precisament, cal prevenir que les coses es quedin fixades i sòlides, perquè això hipoteca el futur mundial. No podem estar compromesos amb res per sempre, perquè cal estar en disposició der canviar en qualsevol moment: som una societat líquida que s’escola entre els dits. Aquesta situació de liquiditat ha situat la societat en mode de "perpètua inestabilitat".

I acabo amb Bauman. Ell arribà a la conclusió que en la societat contemporània, en la que som més lliures que mai, sentim, en canvi i com mai, l’esclavatge. Això passa perquè hem après que la certesa de la impotència per retenir res, ens condiciona. Som una colla d’individus amb bones intencions individuals però allunyadíssims de la realitat. No la podem retenir, ni arreglar, ni canviar, perquè tot s’escola com líquid entre els dits.

Anem al text evangèlic que avui ens parla de fe. Quan Jesús et diu: "Creu-me" t’està proposant un repte extraordinari en una societat com l’actual: fer-li confiança a Déu, fer confiança als seus fills i filles. I la reflexió que us proposo és mirar de respondre a la pregunta: La confiança, avui, també s’ha tornat líquida? No podem dipositar confiança en ningú? Perquè, i crec que és cert, la liquiditat de la societat i de les nostres vides fa que també la confiança s’escoli fàcilment i irremeiablement de les nostres mans. Perdem la confiança. I per què? Perquè qui era dipositari de la nostra confiança ens decep, perquè nosaltres decebem, perquè en una societat liquida, la confiança, com altres coses no es pot retenir? Tots tenim experiències, més o menys dures d’errors de confiança, decepcions o, fins i tot, ràbies per haver dipositat confiances on no era recomanable. Ara, amb l’evangeli d’avui a les mans, us proposo que intentem, des de la fe, donar resposta a aquestes preguntes.

Tothom rep i diposita confiances. A vegades aquest intercanvi de confiances és mutu, és bidireccional i, aleshores, dona bons fruits i acosta a la pau i al benestar. A vegades, però, és unidireccional i això porta a la frustració perquè s’estableix una relació desequilibrada basada en el poder, l’abús o la connivència. No de qui diposita confiança, sí de qui utilitza aquest dipòsit en benefici propi. La confiança que demana l’evangeli és bidireccional perquè es basa en la confiança en Déu, una relació de confiança que ens explica Jesús i que ens caldrà imitar. I és que la relació de confiança amb Déu té una singularitat, penso, que creatura i Creador es troben en les dues direccions.

Acabo. Hem parlat d’aquesta confiança que no volem que esdevingui líquida, cert, però cal estar amatents al sorgiment de les teories de la societat gasosa, basada en l’efímera existència de les idees, les comunicacions i el benestar.

Ceguesa social

Diumenge XXVI (C)

(Am 6,1a.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31)

Comencem centrant-nos aquest diumenge en la primera lectura, la del profeta Amós. És un dels textos més durs de l’Antic Testament, dirigit a les persones que vivien envoltades de luxes i curulles de riqueses, i ho feien a esquena de la munió de persones que sofrien. Adoraven Jahvè al Temple, complien tots els preceptes de la Llei i s’oblidaven de les obligacions envers els altres. Vet aquí la denúncia: viure, des del benestar, en la ceguesa de la realitat. Vivien en la ceguesa social. I, crec que estareu d’acord a dir que, tal com van les coses, aquesta és una denúncia de rabiosa actualitat. Fixeu-vos-hi: Des d'Amós fins avui han passat 2.770 anys. Vet aquí!

La gran intuïció d'Amós vas ser dir que, la relació amb Déu, no és una cosa natural, no és una cosa inamovible, sinó que és una relació moral que té molt a veure amb les exigències d’un comportament ètic i social. I Amós posa l’èmfasi en denunciar que el comportament d’Israel era contra natura perquè oblidava que la Creació i l’esdevenir de la història no pertany a Israel, sinó que pertany a Déu. Són paraules dures, les d’Amós, que adverteixen del perill de la comoditat de centrar-se en el propi benestar (sigui individual o grupal), i per això descriu finament el comportament dels governants del poble que acaben esdevenint cecs socials i l’antítesi del poble.

Aquesta és, també, l'experiència del ric de l’evangeli i és l’experiència llastimosa de no poques persones del nostre entorn, del nostre dia.

I perquè passa això? Quin és el mecanisme que fa perdre el rostre humà? Doncs també ens el diu Amós: «Ai dels qui us fieu, tranquils, a Sió». Els manca Déu, tot queda a redós del jo, i la vida i el món perden la seva consistència social. I no cal fer, avui, grans plantejaments. Això passa quan algú que es dedica a la política tanca la finestra al món i s’instal·la en la ceguesa social. Això passa quan una persona prescindeix de qui ha estat al seu costat perquè ja no el necessita, perquè ja no és del seu món. Això passa quan, a la feina, el redueix la seva política laboral al fet de posseir poder i és incapaç de percebre cap mínima humanitat en la seva gent. Això passa quan, tancat en si mateix, algú s’instal·la en la preocupació de passar cada dia mantenint el seu estatus, sense que res aliè l’afecti. Quan l’individu fa fora Déu i es posa ell en el lloc de Déu, adquireix la malaltia de la ceguesa social, aquella malaltia que li fa perdre la visió social de la vida, la dimensió transcendent de l’existència. Perquè Déu ja no en forma part.

I el fragment d’Amós que hem llegit acaba encara amb més duresa cap a la ceguesa social. Diu el verset 7 del capítol 6 que hem escoltat: «Orgia dels vividors!». Perquè són l’antítesi de Déu.

Amics i amigues, triem el camí de la profunditat, perquè la ceguesa social fa impossible allunyar-se de la superficialitat de la vida. Deixem de banda la insensibilitat social i l’egoisme, perquè centrar-se en un mateix degenera sempre en el desinterès, no només per Déu, també pel que és social.

Acabo. Amós és important per comprendre l’evangeli d’avui. No ens el llegim, només, des de la tensió permanent riquesa-pobresa sinó des de la globalitat de les persones que construeixen el Regne perquè s’han situat lluny de la ceguesa social i ho miren amb els ulls de Déu.

Amb el lliri a la mà

Diumenge XXV (C)

(Am 8,4-7; Sl 112,1-2.4-8; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13)

«No es pot servir a dos senyors». Aquesta afirmació de l’evangeli d’avui ens presenta el súmmum del dualisme? Opció entre honestedat o injustícia, fidelitat o infidelitat, egoisme o altruisme, riqueses o Déu, bé o mal... Realment, a la vida, es tracta sempre de triar entre això o allò? Penso que, potser, a la vida el que cal és estimar molt, no? «No pot servir a dos amos, perquè a un l’estimarà i a l’altra no». No cal triar, cal estimar, i en fer-ho, les decisions es prenen soles, perquè on hi ha estimació hi ha el bon camí. No cal plantar-se o excloure, cal posar les decisions en l’òrbita d’estimar. I, des de l’amor, actuar. Aquesta decisió és diferent, perquè triar l’opció d’estimar porta implícita la idea de posar-se al servei de les altres persones. Diguem-ho d’una altra manera: Si estimar Déu i els germans és la finalitat de la nostra vida, se’ns exigeix que anem contracorrent si és necessari, i saber estimar ens sigui la situació favorable o desfavorable, ens costi o no.

I l’evangeli, avui, ens diu que en aquesta tria compte l’astúcia. Aquesta és una posició astuta: estimar en el mal, estimar en el bé, estimar quan ens sigui favorable, estimar quan no ens van bé les coses, estimar... Però sense anar amb el lliri a la mà. I és que les paraules de Jesús que alaben aquell personatge, potser malvat, però astut i decidit, ens porta a reflexionar sobre la nostra actitud en totes les situacions de la vida, rutinàries o d’emergència, quan tot és "normal" i quan ens juguem la vida de l’esdevenidor, del futur. Què ens vol dir Jesús? No ens diu que imitem la injustícia del personatge, sinó que ens el posa d’exemple d'astúcia previsora. Cal tenir astúcia, també per estimar.

Clar, sorgeix una pregunta i apareix el dubte i la perplexitat: és que en les coses de Déu, cal actuar de forma astuta, intel·ligent i ràpida, encara que no sigui honestament? Sembla una cosa perillosa, no? Jesús diu que aquesta actitud és la que hem d’adoptar si el que volem no és un futur immediat, sinó un futur etern. Perquè la vida no ens és propietat, sinó que Déu ens en confia l’administració. Tots som administradors de les nostres vides i Jesús, per fer-ho ben fet, ens demana actituds decisives, astutes i intel·ligents en l’administració de la vida que ens ha estat regalada. I això es fa posant-nos nosaltres i posant-ho tot, al servei de l’acompliment de la Missió.

I un exemple d’això és el tema de les riqueses i dels diners, també present en el relat d’aquest diumenge: Jesús no condemna els diners, imprescindibles per viure i necessaris per acomplir la missió d’anunciar el Regne, però ens demana astúcia per no fer de les riqueses el centre de la nostra vida, sinó que les utilitzem astutament per estimar, és a dir, per treballar pel regne.

Ja ho heu vist. Un diumenge més hem prescindit de les explicacions tradicionals del relat: El servei a Déu i als diners són incompatibles, com sempre s’ha dit. Però resulta que Jesús ens diu que no donem les coses per suposades, que cal estar amatents, que cal ser persones perspicaces i vives a l’hora de fer coses i actuar per estendre el Regne de Déu. Hi ha una dita que diu que l’astúcia sempre supera la força. Aleshores, mirat així, sí que ens posen al servei del Regne. I tot depèn de la nostra astúcia a l’hora d’estimar, sense miraments, cert, però sense anar amb el lliri a la mà.

Fora de la meva vida!

Diumenge XXIV (C)

(Ex 32,7-11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm, 1,12-17; Lc 15,1-32)

El relat d’aquest diumenge forma part del grup de paràboles de l’evangeli que són universalment conegudes, fins i tot en ambients profans. D’elles han sorgit refranys, dites i expressions vulgars i al voltant d’aquestes paràboles s’ha predicat i reflexionat tants cops, que hem acabat sent repetitius. El fill pròdig, la recerca de l’ovella perduda, l’alegria del retrobament, el pare bo i misericordiós... mil enfocaments per la paràbola d’avui. No és que ara jo obri un nou camp de reflexió, però, si més no, intentaré partir d’una visió diferent, tot i que ja d’entrada sé que potser acabaré allí mateix... o potser no.

Aquest cop m’ho miraré des de la perspectiva de la persona que marxa. Certament que marxa carregada d’arguments: fastiguejada del pare, descontenta amb la situació familiar, laboral o relacional, plena de mancances, de pors o dubtes, inundada de sentiments de ràbia, plena de certeses victimistes i amb convenciments ferms d’estar fent el que cal. Jo no encaixo en un determinat lloc i marxo. I la conseqüència és clara i necessària: Fora de la meva vida! Pare, persones, situacions o idees, el que sigui: he arribat a la conclusió que aquella persona, aquella situació, aquella família, aquella companyia, no són per a la meva vida. Em fan nosa, no em deixen ser feliç, i les faig fora. Ras i curt. Des del convenciment que és el que he de fer per poder seguir la meva vida. No demano explicacions, no les vull saber. Ja he elaborat la meva idea.

Aleshores prefereixo la solitud o cerco un canvi de companyia, de situació o d’entorn en el qual m’entenguin, pensin com jo i em senti a gust. I pensem que associats amb els que considero els altres pringats i abusats de la vida, com jo, trobaré la pau. I així és. Heus aquí la novetat: Hi ha una situació que es pot donar, que es dona, de fet, que tomba el final feliç de les nostres interpretacions de la paràbola. Hi havíeu pensat?

En el nostre relat del fill pròdig, el pare es queda allà esperant que torni. I el fill torna, i tot és bonic, fins i tot les respostes a les protestes del fill fidel... Però a la situació que he plantejat avui no hi ha final feliç. Si no hi ha final feliç, no tinc cap possibilitat de parlar de l’amor del pare, ni de fer la comparança amb Déu, a la Misericòrdia... no. Senzillament no torna. I penso que n’hi ha de casos així. I davant aquest fet tinc tres arguments: Hi ha persones que se senten millor en la foscor que en la llum i decideixen viure-hi senzillament perquè és on se senten bé, on es desenvolupen com a persones. El segon argument: l’exercici de la llibertat porta a aquestes situacions. No hem de respectar l’exercici de la decisió lliure de les persones? I el tercer argument: Des del punt de vista creient, hem après que exercir la llibertat de Déu és saber triar lliurement de fer sempre el bé; però també intuïm que Déu no pot anar en contra de la llibertat que ell mateix ens ha donat. I hi ha qui no vol. I Déu respecta aquesta decisió.

Davant aquests arguments, ens preguntem: Resulta que som menys lliures del que ens pensem? En el terreny mundà segurament serà així, però en parlar de la llibertat de Déu és radicalment al contrari.

Avui he volgut introduir en la nostra explicació de la paràbola del fill pròdig la possibilitat que aquest fill, aquesta persona, no torni. I com queda el pare? Doncs queda esperant fins al final. I el fill no torna. Però el pare, creient, sap que encara Déu, en l’exercici de la llibertat tornarà a preguntar a qui ha marxat, una vegada i una altra, vols tornar? Vols entrar al Regne? Fins i tot al final de la vida si es diu, exercint la llibertat de Déu, que no es vol tornar, amb tristor, Déu no et podrà acollir. Vet aquí la importància de l’exercici de la llibertat en la Vida que t’ha estat donada, de la Llibertat suprema que se t’ha concedit i l’oferta de Vida Eterna en el Regne que se t’ha fet.