Diumenge IV de Pasqua (A)
(Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-6; 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10)
Hem parlat molts cops de la necessitat que tenim de posar Jesús al centre de les nostres vides. I avui, en aquest diumenge del «Bon Pastor», la idea de la centralitat de Jesús arriba al seu punt més elevat de reflexió, amb la imatge del pastor enmig de les ovelles tenint-ne cura de totes. I com puc expressar de la millor manera possible aquesta centralitat? Penso que el més important per saber veure i explicar aquesta centralitat és sabent sentir la veu del pastor directament del pastor. Sembla senzill, sembla obvi, però no és fàcil. M’explico: Jo vull el missatge en la seva originalitat, amb tota la seva frescor, amb tota la seva seducció, amb tot el seu enamorament… Sé que com més m’allunyi del pastor, més intermediacions hi haurà. Com sé que el missatge original no m’arribarà a través d'elaboracions teològiques prodigioses, homilies emocionants o formulacions molt elevades… ni m’arribarà a través de confessions o pregàries rutinàries… ni m’arribarà barrejada amb tradicions antigues o amb les modes del moment… no m’arribarà plena de les dèries de qui en formula la teoria. El missatge fresc i original m’arribarà escoltant a Jesús, és a dir, retornant a l’Evangeli.
Fem un pas més. La imatge del pastor a vegades resulta ambigua. És veritat que a la tradició bíblica, és una imatge que s’associa a Déu, al rei o als líders del poble perquè tenen cura del poble, però no és menys cert que hi ha hagut exemples de mals pastors que s’han servit del poble i l’han esquilat per a benefici propi. A més, avui en dia, la imatge del pastor resulta inadequada per a la cultura moderna, perquè s’associa al ramat, a submissió i a obediència. I em pregunto: Com podem basar la centralitat de Jesús en termes de domini? Podem admetre actituds que s’enfronten directament a la llibertat de les persones, al respecte i a la mateixa autonomia individual? I encara hi hem d’afegir a la reflexió un aspecte: com vèncer la inèrcia dels pastors que, per la seva pròpia condició, tendeixen a veure les persones com el “seu” ramat?
Encara que sembli molt rebuscat: Hem de superar les tensions i ambigüitats tenint a Jesús al centre. Perquè ell mateix, conscient dels riscos que porta implícits la posició de “pastor”, ja ens va prevenir del fet: «Qui vulgui ser gran que es faci el vostre servidor». Vet aquí.
Amb tot això podem dir ben clarament que de cap manera ens podem dividir entre pastors i ramat. De cap manera. No hi ha cap persona que sigui tan poderosa que no necessiti res ni tan limitada que no pugui ajudar. I sap greu que en alguns àmbits de la nostra Església s’insisteixi a plantar cara a les crisis amb un magisteri dur, mentre les suposades ovelles del ramat encara no troben la veu de Jesús per seguir-lo. «Les ovelles segueixen el seu pastor perquè li reconeixen la veu».
I acabo. L’important és la centralitat de Jesús. El que és decisiu, avui i ho ha estat sempre, és que sentim la veu de Jesús en el seu format i puresa originals, no passada pels filtres, ni les modes, ni les preocupacions clericals, ni els gustos particulars. No podem confondre la veu de Jesús, centre de la vida cristiana amb qualsevol altra paraula que es pronuncia en l’Església. No podem pensar que qualsevol predicació dels bisbes, que qualsevol sermó, que qualsevol estudi teològic o qualsevol catequesi sigui garantia d’escoltar fidelment la veu de Jesús. De mestre només n’hi ha un, de sacerdot només n’hi ha un, de Ressuscitat només n’hi ha un. És Jesús, està al centre i hem d’establir un fil directe amb Ell.
