Diumenge XIII (A)
(2Re 4,8-11.14-16; Sl 88,2-3.16-19; Rm 6,3-4.8-11; Mt 10,37-42)
Sabeu? M’ha costat molt començar a pensar i escriure l’homilia d’avui. Us explico com ho he fet: M’hi he posat aviat, prop de les sis del matí. I quan he arribat a les nou, tres hores després, encara no havia escrit ni una línia. I això que l’Evangeli era dels «fàcils» perquè recull la famosíssima frase «agafa la creu i segueix-me», frase mil vegades comentada, utilitzada i espremuda i que avui ha posat als llavis de Jesús l'evangeli.
Però el que m’ha capficat és aquesta frase: «Qui estima més la mare o el pare, el fill o la filla que a mi, no és bo per venir amb mi». Vaja! No pot ser! Aquesta frase grinyola. Si Déu és amor, bondat i tot allò que diem cada diumenge, per què aquesta fanfarronada? En vol més que els altres? I aquí m’he quedat dues hores enganxat. Aleshores he emprat el recurs de llegir la primera lectura, que ja sabeu que sempre va lligada amb l’Evangeli. Eliseu profetitza que aquella dona ja gran i estèril tindrà un fill. Sí, ja sé que aquest és un recurs molt usat a l’Antic Testament. Però si voleu que us digui, no m’ha donat resposta ni m’ha obert cap porta a la reflexió sobre «qui estima més la mare o el pare que a mi, no és bo per venir amb mi».
Un pas més, perquè caldrà fer alguna cosa. I he fet servir un altre recurs: llegir-me les meves homilies d’anys passats i algunes homilies per al mateix evangeli que he trobat per l’univers de les webs del món. La gran majoria, òbviament, refilen sobre el tema d’agafat a creu i seguir Jesús, és a dir, assumir les dificultats i les asprors de la vida, com ell va fer. Però no m’ha respost a la meva inquietud. I les que no parlen d’això, es recreen en la darrera part de l’evangeli, en el que Jesús parla de les recompenses que suposa acollir o donar un got d’aigua a un deixeble seu.
Però, perdoneu que sigui tan personal avui, no m’ha acabat de convèncer… em rau la frase: «Qui estima més la mare o el pare, el fill o la filla que a mi, no és bo per venir amb mi». I la segona lectura? Doncs tampoc. Jesús morí un sol cop per al nostre pecat i viu per sempre perquè viu per a Déu. M’ho crec i m’agrada. Però, això significa que he d’estimar més a Jesús que als meus pares o fills? I penso: Sort que ara no he de fer catequesi i comentar plegats l’evangeli amb infants o als joves. Com explico la frase? A aquesta canalla que tenen les mares i els pares com a referents?
Girarem la truita per cercar la reflexió d’avui. L’ésser humà coneix l’amor a Déu a partir dels referents de la vida, de l’amor humà a pares, fills, mestres, marits o mullers, tot i que per estimar Déu has d’anar més enllà dels límits humans, has de transcendir els límits humans. Des de la humanitat s’estima a Déu que és Transcendència pura. Jo m’he de situar en Déu per anar als límits humans, a les perifèries humanes.
I no només girem la truita sinó que canviem de sentit i, feta aquesta reflexió, proposo una resposta: Cap a Jesús (Déu) no hi anem, en venim!! Clar, si m’ho miro a l’inrevés veig una mica més clar el significat de la frase que m’ha portat de corcoll tota aquesta estona. I és que el Tot és més que les parts, i Déu vol que anem cap al TOT, que és ell.
