Candidatura al fariseisme

Diumenge XXVI (C)

(Am 6,1a.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31)

Som nosaltres, avui, els nous fariseus? Precisament nosaltres, els cristians i les cristianes amb un compromís concret, tenim més punts per assemblar-nos als fariseus? De tan segurs que volem estar i de tan tranquil·la com volem tenir la consciència —com hem escoltat en el fragment del profeta Amós— acabem tornant-nos insensibles a Déu, als desastres i als patiments de la resta de gent. I si això equival a practicar la incoherència, ho fem: Diem una cosa i en fem una altra. Pensem d’una manera i n’expressem una altra de contrària. Veiem el sofriment i ens en rentem les mans. Sabem el que hauríem de fer i fem una altra cosa. Això és presentar candidatura al fariseisme.

Quina inconsciència respecte a la realitat del món i de les nostres vides! Una inconsciència que practiquem fent tot el possible per allunyar-nos de les situacions, persones i esdeveniments que ens resulten incòmodes. Perquè són moments que ens recorden que hauríem d’actuar d’una manera que no actuem; són esdeveniments que posen en dubte el nostre ser de fills i filles de Déu; són relacions amb persones que exerceixen maldat o signifiquen el contrari del que creiem. D’aquesta manera ens allunyem de la denúncia profètica d’aquestes situacions i restem en la tranquil·litat d’una consciència anestesiada.

La gran intuïció d'Amós vas ser dir que, la relació amb Déu, no és una cosa natural, no és una cosa inamovible, sinó que és una relació moral que té molt a veure amb les exigències d’un comportament ètic i social. I Amós posa l’èmfasi a denunciar que el comportament d’Israel era contra natura perquè oblidava que la Creació i l’esdevenir de la història no pertanyen a Israel, sinó que pertany a Déu. Són paraules dures, les d’Amós, que adverteixen del perill de la comoditat de centrar-se en el seu benestar, sigui individual o grupal. Per això descriu amb ironia fina el comportament dels governants del poble que acaben esdevenint cecs socials i l’antítesi del mateix poble. Cal que ho relacionem amb la situació actual?

Aquesta és, també, l'experiència del ric de l’evangeli i és l’experiència llastimosa de no poques persones del nostre entorn, del nostre dia. És una paràbola que sembla redactada per a nosaltres. Jesús presenta un ric ostentós, poderós, que viu luxosament, que sempre està de festa. Quina vida! I no vull dir que nosaltres siguem així, però potser sí que ho voldríem ser. En l'àmbit moral vindria a ser el mateix. I el relat fa un zoom amb una càmera a l'escena plantejada per Jesús: a prop del ric hi trobem l'antítesi: la misèria, el que no sap ni què són les festes, l'exclòs, que no té res per menjar, ni les sobres del ric. La pobresa total.

L'escena ens resulta intolerable, fins i tot insuportable. El ric ho té tot i el pobre, res. El ric no necessita cap ajuda de Déu i, evidentment, ni s'adona de la presència del pobre Llàtzer que té com a única esperança Déu. I aquí sí que s'assembla a tants milers i milers d'éssers humans del nostre dia.

Jesús treu el vel, desemmascara la realitat. I la realitat és que el ric no traspassa mai la porta que el separa del pobre. No s'acosta mai als pobres. I aquesta enorme distància que el ric posa en aquesta vida es torna un barranc infranquejable, en un abisme definitiu entre ambdós que té un nom: L’escletxa immensa entre persones. Una escletxa que creix i de la qual molts cops ni ens n’adonem. No és només econòmica, és social, és educativa, és d’oportunitats, és de convivència, és de bondat...

Vet aquí la Creu

L’exaltació de la Santa Creu

(Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2,34-38; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17)

Avui es dona una especial coincidència. Passa cada cert nombre d’anys. I és que encara que sigui diumenge, com que avui és 14 de setembre, celebrem la Festa litúrgica de l’Exaltació de la Santa Creu. Vet aquí els ornaments vermells. I la festa passa per davant d’un diumenge del temps ordinari, que en aquest cas hauria de ser el XXIV. Començaré explicant-vos que, personalment, vaig descobrir la festa litúrgica que celebrem avui quan ja era gran. No és una festa de les que, importades del calendari cristià, han acabat formant part de l'imaginari popular i del cicle social (deixant a banda municipis que celebren festa major o ermites de la santa Creu). Però és una festa important per a la gent creient. En la mateixa situació n'hi ha d'altres: El naixement de Maria (8 de setembre), la Presentació del Senyor (2 de febrer), la conversió de Sant Pau (25 de gener), la visitació de Maria a Elisabet, la Transfiguració...

Entenc que no es conegui perquè és com una mena de contrasentit exaltar la mort, la creu, el sofriment, la humiliació... en una societat, la nostra, que només exalça el benestar, el plaer, els diners..., segur que moltes persones pensen: quin morbo! Celebrar el mal.

I és feina nostra, dels creients, explicar a les persones que descobreixen que existeix aquesta festa, què celebrem realment en un dia com avui. I el que celebrem és, precisament, el contrari de la mort: celebrem la vida!!

Per això cal superar la idea perversa que fa viure a les persones exalçant el dolor i cercant el sofriment per assemblar-se a Jesús. No podem predicar una fe obsessionada per l'agonia, la crucifixió, la corona d’espines, les bufetades i fuetades... Perquè quan ens mirem la creu hem d'enlairar cap al cel l'amor, el mateix amor que Déu té amb nosaltres fent-se home i vivint i morint com nosaltres. Us ho diré d’una altra manera. No hem de perdre mai de vista que no és el sofriment el que salva. Salva l'Amor. No és la sang la que purifica, sinó l'Amor de Déu que ha vessat la sang de Jesús. Servir Jesús és solidaritzar-se profundament amb les persones que sofreixen, no amb el sofriment. El cim de l'atenció de Déu són les persones. Recordem-ho enmig aquest món tan ple de maltractaments, temors i sang.

I encara em queda temps per a una darrera proposta de reflexió personal, una mica més profunda, més “teològica”. Potser per fer-la a casa. Llegim tot el diàleg de Jesús amb Nicodem. El Senyor li proposa néixer de nou: «Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt». Jesús és qui ha baixat i pot tornar a pujar. Precisament perquè ha vingut d’allí. Bona feina per a reflexionar. Nosaltres hem vingut del cel? Així, hi tornarem? Què hi té a veure l’Esperit que esmenta Jesús? No hi veiem la Trinitat per aquí?

Aquesta festa, prenent com a base el text evangèlic, només es pot entendre com a Festa de la Trinitat que ens introdueix en el misteri dels misteris. Mirar la creu és mirar la salvació i és contemplar la Trinitat. Entrar al Regne de Déu té a veure amb néixer de nou i obrar segons l’Esperit. Que sapiguem fer-ho.

Prudència i prevenció

Diumenge XXIII (C)

(Sv 9,13-18; Sl 89,3-6.12-14.17; Flm, 9b-10.12-17; Lc 14,25-33)

A la vida no podem començar cap projecte important d'una forma temerària, és a dir, sense estar preparats. Primer hem de saber dels mitjans de què disposem i, encara més, preveure els que necessitarem i els que no tenim. També haurem de saber les forces que tenim, els riscos que haurem d'afrontar, les habilitats necessàries i els coneixements requerits… En definitiva, no es comencen projectes sense previsió. Bé, sí que se'n comencen, però aleshores les probabilitats de fracàs són altes. Preveure i valorar amb el màxim de realisme possible les coses, ens ajuda a posar les condicions per a obtenir un bon resultat. I més encara en temps de crisi i reptes. Malament, si no tenim la capacitat de preveure i preparar les coses, és a dir, de començar amb la col·locació de la primera pedra, una primera pedra que sempre és nova, però que és fruit de la preparació de tot l’edifici. La primera pedra no s’omple amb somnis sinó de realitats i confiança, amb un gran coneixement dels límits. Tot ens du a la més important actitud a l’hora de construir: la prudència.

I si el projecte és el de seguir Jesús, és a dir, ser una persona cristiana, com ens hi hem de posar? També cal preparar-se, com per a qualsevol altre projecte. La missió és tan important que no ens hi podem comprometre de forma inconscient, suposant que ja ho farem bé. Els protagonistes de les dues paràboles d'avui es preparen i inicien el procés seient i pensant. I jo em pregunto: Quan comencem un projecte eclesial, ho fem sempre com a deixebles de Jesús? Seiem i escoltem la Paraula, preparem el seguiment que cal fer, descobrim necessitats? Pensem bé el que hem de fer? Si actuem de forma inconscient, ens exposarem a fer el ridícul que diu Jesús parlant del constructor d'aquella torre que s'hi posa i que després no pot acabar per mala planificació. L’evangeli ens diu que no comencem la casa per la teulada, que pensem bé què hi ha a la base de tot plegat.

És un error voler ser deixebles sense reflexionar el que això suposa i pensar en què cal preparar. Jesús no vol seguidors inconscients sinó gent vàlida i disponible.

Per acabar, mirem-ho encara amb nova perspectiva. No hi ha res que comencem que no ho hàgim imaginat abans. I escoltar la Paraula de Déu, participar de l’Eucaristia o pregar ens pot despertar la capacitat d’imaginar com ha de ser el meu projecte de deixeble de Crist, el nostre projecte de comunitat cristiana. No heu imaginat mai com voldríeu que fos la nostra Església? No us agradaria que fos com la que Pau ens ha presentat avui, que acull a una persona solament pel fet de ser cristiana? I si Déu actua en nosaltres a través de la imaginació? A través d'allò que preparem? A través d'allò que ens agradaria fer? Aleshores si no ho fem, defraudem Déu, no?

En el temps que vivim, temps de reptes, malament anirem si perdem la capacitat d’imaginar, de preveure, de preparar coses. Perquè en temps de crisi el que hem de fer és tenir un plus d'idees, d'imaginació i de previsió perquè d'entre aquestes propostes en trobarem una que serà bona. Hi trobarem la mà de Déu. Necessitem una bona i àmplia preparació pel futur que sorgeixi del treball, el diàleg i l'Amor. I, segur, que no serà un bon futur aquell que es fonamenta en seure i esperar que la tempesta passi.