No podem beneir les desigualtats

Corpus (C)

(Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11b-17)

L’evangeli d’aquesta solemnitat de Corpus diu: «Van compartir el pa i en va menjar tothom». Compartir? Però si estem fatal! Patim una crisi!

Vivim una crisi, actualment? Una? No! Vivim, i patint, una crisi darrere l’altra. Crisis de tota mena, llargues o curtes, locals o globals, personals o comunitàries, però totes cruels i dures. A hores d'ara ja no ens creiem a qui diu que ens en sortirem de tot, perquè cada cop hi ha menys persones que viuen al marge de les crisis. Són poques, però tenen una especial habilitat per adoptar l'actitud de “mirar cap a un altre costat” i creure’s que “no passa res”. Vaja! Allò que sempre s’ha anomenat gent rica i poderosa. Ja només aquesta gent mira cap a l'altre costat quan es parla de crisis o de penúries. Això sí, ho fan amb les butxaques plenes. I he tornat a llegir l'Evangeli: «Van compartir el pa i en va menjar tothom». Quina lliçó el dia de Corpus!

Perquè precisament aquella gent que us deia que “mira cap a un altre costat” és la que amb els seus comptes greixosos decideixen enviar a la misèria als altres. Dit d’altra manera. Algú que guanya 100 envia a l'atur a un que en guanya 10 perquè no és rendible... I qui en guanya 100, dina i sopa amb els que en guanyen 100 com ell, riu i fa barrila amb els que són com ell i va creant un grup de persones que sotmeten brutalment la resta... Mentrestant a la resta, aclaparada, ja només li queda el dret a protestar. Però clar, quan protesta, els que en guanyen 100, o els seus amics, els envien policies que els detinguin i jutges que els facin fora de casa; els embarguen per cobrar-los-hi deutes, inspeccionen per trobar irregularitats, o els collen a impostos. Així, qui en guanyava 100 ara en guanya 101, mentre la resta ja no cobra 10 sinó 9.

On anem a parar? En el nostre entorn cop hi ha més famílies obligades a patir, amb necessitats, o amenaces de desnonament; veïns a l'atur o sense ingressos, fins i tot persones malaltes amb dificultats per resoldre els seus problemes de salut; gent amb dependència que no poden viure amb dignitat; explotació laboral... I us he de confessar que cada cop em fa més basarda veure actes socials i polítics amb dinars espectaculars, vaixelles d'or, palaus exquisits, rialles... perquè clar, allí només hi van els que en guanyen 100.

I si em va bé, faré una guerra i, des del meu despatx, enviaré uns míssils que, circumstàncies de la vida, mataran molta gent, però de les que cobren 10 o menys. I les meves amistats riques, que fabriquen els míssils, en seguiran guanyant 100 o potser 104, perquè hauran aconseguit que els que en guanyaven 10 ara, ara només en guanyin 6.

I he tornat a pensar, caram! I he rellegit per tercer cop l'Evangeli: «Van compartir el pa i en va menjar tothom». Quina lliçó tan actual de Jesús!

Entre tot això, anem veient com creix l’egoisme i l’ambient s’enrareix. Però el missatge de Corpus diu que novament que no és possible seguir Jesús, col·laborar amb el Regne de Déu sense fer res per fer una societat més justa i menys frívola, més justa i menys egoista. Sí, ja ho sé. Precisament la corrupció, la frivolitat i la injustícia s'han fet omnipresents. Per això la tasca indiscutible dels cristians és implantar el Regne de Déu en aquest món. I no és fàcil, gens fàcil... i encara menys quan veiem que aquells que en guanyen 100 i en voldrien 110, també van a missa es donen cops al pit, són beneïts i ocupen els primers llocs a les celebracions... hem de pregar perquè Déu els il·lumini l'enteniment, ja que els homes i dones som incapaços de fer-ho. I com va dir el papa Francesc, prego perquè l'Església s'assembli cada dia menys a aquesta gent.

Perdoneu, m’he allargat molt. Avui és Corpus. Acostar-nos ara a combregar amb Crist, adorar l'Eucaristia, no es pot fer sense combregar amb els germans i les germanes. No podem acostar-nos a Jesús Eucaristia i oblidar-nos dels éssers humans que pateixen.

Déu, avui

Santíssima Trinitat (C)

(Pr 8,22-31; Sl 8,4-9; Rm 5,1-5; Jn 16,12-15)

Gairebé tothom s’ha fet alguna pregunta sobre Déu, encara que sigui la més senzilla de totes: Existeix Déu? Quants cops no ens hem imaginat Déu? Quants dibuixos, pel·lícules, escrits i descripcions no hi ha hagut? Quantes teories no s’han formulat al llarg dels mil·lennis? Dones i homes de tostemps han “pensat” sobre Déu, fins i tot abans d’aparèixer el mateix concepte de Déu, quan només s’intuïa existència d'alguna cosa superior? Quantes coses no es deuen haver dit de les quals no en sabem res perquè ni tan sols s’han escrit? Fins i tot abans de donar-li cap nom! La història a occident ha d’anar a l’Edat de Bronze, milers d’anys enrere. Ja sigui des de la teologia, des de la filosofia, des de la psicologia… parlar de Déu és un tema històricament recurrent. I és que fins i tot es pot parlar de Déu, encara que no existeixi.

Per què aquest preàmbul? Perquè, la veritat és que les paraules no aclareixen mai el misteri de Déu. Encara més, la major part de les vegades, l’enreden. Déu continuarà essent misteri. A més, de la prehistòria, l’antiguitat, d’orient i occident… hi ha hagut centenars de déus, cadascun amb la seva història, cadascun amb els seus rituals, normes i preceptes.

Anem a casa. Les persones que ens diem cristianes pensem que només hi ha un únic Déu i una sola manera d’apropar-s’hi. Aquesta manera és coneixent Jesús.

- Quan Jesús parla de Déu i l’anomena Pare, ens “presenta” Déu.

- Quan diu que el Pare i Ell són una sola cosa, ens ofereix una visió “humana”.

- Quan Jesús diu que l’Esperit estarà sempre amb nosaltres, ens dona la pista definitiva.

Avui és el dia en què l’Església celebra “La solemnitat de la Santíssima Trinitat”. Permeteu-me una traducció al llenguatge casolà: Avui és la Festa Major de Déu. I tenint en compte que des del cristianisme ens acostem a Déu a través d’una persona, voldria, més que afegir misteris a això de la Trinitat, apropar-me a l’ésser humà. És a través de les persones que sabem qui i què és Déu. A través de l’ésser humà tastem Déu.

Cada vegada costa més creure en Déu, no? Doncs encara costa més veure Déu, parlar-hi, saber-lo real al nostre costat. Mireu, cada dia costa més perquè cada dia costa més respectar a l’ésser humà. Cada dia hi ha persones, decisions i esdeveniments que malmeten la condició humana. Com més malmetem l’ésser humà, més difícil és creure en Déu. Sí, germanes i germans. Em sembla molt oportú parlar de l’ésser humà en el dia de la Santíssima Trinitat, en el dia que celebrem el misteri de Déu. Em sembla molt oportú recordar els drets humans i la dignitat de totes les persones en el dia que celebrem el misteri de Déu. Perquè, com podràs parlar-li a Déu si no honores les persones? Com podràs anar al temple si abans no t’has abraçat amb qui t’has barallat? Com podràs anar a dormir i apropar-te a Déu si has signat un tractat per fer fora els refugiats? Com podràs assistir a una celebració religiosa si no has pagat justament a qui treballa per tu? Com podràs dir a Déu Pare si has menyspreat al germà?

Entristeix molt la situació de tanta gent necessitada. Però encara entristeix més veure la gent ofegada de poder i de diners, de prepotència i perversió. Sí, la gent a la qual hom fa la pilota i els conviden a seure en els primers bancs.

Per això avui, en celebrar la intimitat de Déu, la naturalesa trinitària de Déu, ofereixo la meva pregària per tota la gent oblidada, maltractada, repudiada... també a casa nostra, també a la nostra església, també a les nostres comunitats.

Sí, crec en el Déu que s’ha revelat, encarnat i que viu entre nosaltres. Déu existeix, i l’únic que cal per creure-hi és utilitzar l’Amor que ens dona per repartir-lo entre els homes i dones.