La Sagrada Família (C)
(Sir 3,3-7.14-17a; Sl 127,1-5; Col 3,12-21; Lc 2,41-52)
Mirem-nos, en aquest diumenge de la Sagrada Família, les nostres famílies. I fem-ho a la llum del que ens diu l’Evangeli, del que ens diu Jesús. De tot el que predicava i ensenyava, els tres temes que més treien de polleguera els jueus, especialment als fariseus i al “poder establert” eren: 1) L’acompliment i la submissió a la Llei, sobretot en el que es referia al dissabte. 2) El culte a Déu i el paper de la institució del Temple. 3) La institució de la família, santificada per la Torà. A aquests tres temes hi podem afegir el poc afecte que li tenien a Jesús pel seu origen humil, per les obres que feia i pel missatge profètic tan poc donat a la grandesa.
Els evangelis recullen una sèrie de frases en les quals Jesús diu que hi ha alguna cosa que està per sobre de la institució mundana de la família, del lligam carnal i de parentiu. Jesús posa per damunt de la institució familiar, com a lligam de sang, quelcom de superior: els llaços de l’esperit. Un exemple és l’evangeli d’aquest diumenge, però en trobem d’altres (se m’acut el de la trobada amb la seva família, l’episodi de Marta i Maria, la trobada amb les dones de Jerusalem i més...). En tots s’hi reflecteixen algunes “tensions” entre Jesús i els familiars (Per exemple: Jn 7,5 recull que «de fet, ni els seus germans creien en ell», a Mc 3,20-30 els familiars el van a buscar perquè «ha perdut el seny», a Mc 3,33 respon la coneguda sentència «Qui són la meva mare i els meus germans?» i a Lc 11,27 Jesús respon a aquella frase «sortosos els pits que vas mamar» amb «més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». I podríem seguir...). Tot plegat sembla deixar el missatge clar: el que vincula els éssers humans no és l’origen sinó l’esperit i la participació del projecte del Regne de Déu. I aquest comportament de Jesús no passa desapercebut, ni als seus, ni als mestres de la llei, fariseus i sacerdots. És alternativa al model patriarcal i de submissió i això crea tensions i divisió (Lc 10, 51-53).
Parlar de llaços espirituals amb les persones com a expressió de família era, vet aquí, bastant complicat. Avui també. Sentir-se unit amb algú de tal forma que sigui expressió de l’esperit no és fàcil ni de trobar, ni d’entendre, ni de practicar-ho. A Jesús li surt com a resposta a la realitat sociopolítica del món jueu que deixa molta gent a les perifèries, a les cunetes i en les exclusions legals i proposa que tot sorgeixi des de les persones, des de “baix”, no des de la institució. Vet aquí que «no doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 23,9). I els primers a apuntar-s’hi són els pobres, la gent marginada i els desheretats de la terra.
Acabo amb una reflexió que reconec agosarada. Ja sé que cada any, en el dia d’avui, idealitzem el que tenim marcat com a “model familiar”. I em pregunto: Traslladar a la realitat d’avui l’evangeli de Jesús, equival a descobrir-hi els tipus de convivència que trobem en les nostres ciutats, societats i famílies? Fer-ho sembla, d’entrada, una mica forçat, però, és correcte deixar fora de l’evangeli tantes realitats humanes? No serien part dels col·lectius exclosos, marginats o estigmatitzats del temps de Jesús als que va acollir en primer lloc?
