Diumenge XV (B)
(Am 7,12-15; Sl 84,9-14; Ef 1,3-14; Mc 6,7-13)
Aquesta setmana pararem atenció a l'estil de vida del bon deixeble de Jesús. Als llibres del Nou Testament i als documents i cartes de les primeres comunitats cristianes, aquest és un tema recurrent. Preocupava que el comportament, l’exemple, la identitat de la gent que seguia Jesús i el missatge del Mestre guardessin la seva frescor sense alteracions i no poguessin ser rebatuts ni criticats, sobretot pels jueus i pel món pagà. Molts cops, en aquells escrits, s’esmenten les característiques han de tenir els apòstols, els servidors de les comunitats i les mateixes persones cristianes. Segur que ho recordeu.
I el punt de partença de la transmissió de Bona Nova és el relat d’avui: «i els envià de dos en dos […] i els recomanà que no prenguessin res per al camí, només les sandàlies i el bastó». Els envià a predicar, a escampar la Bona Nova, a guarir i a convertir amb unes instruccions ben curioses.
A mi, de sempre, m’ha cridat l’atenció que Jesús, en enviar la gent a predicar, fes una llista del que no havien de dur: ni pa, ni sarró, ni diners, ni aixovar. Volia assenyalar, segurament, que anessin només amb allò que és imprescindible, sense preocupar-se ni per la seva seguretat, ni per acumular tresors, ni per tenir poder, ni per la fama, ni tan sols per la seva manutenció. No volia que fossin com els sacerdots, notables i homes de llei, ni que acabessin perdent el temps en alimentar-se, en com anaven vestits, en si eren importants o preocupats pel seu benestar abans que pel benestar dels altres…
Aquests deixebles del relat som nosaltres, dones i homes d'avui. L’evangeli anomenat «de l’enviament» no va destinat només als ordenats ni a les vocacions sacerdotals, com tants cops s'ha predicat: va destinat a tothom. Tenint per model al profeta Amós, de la primera lectura, un pastor inculte que és enviat a parlar de Déu esdevenint profeta, tothom pot ser enviat. De fet, tota persona cristiana és, pel bateig, enviada. Tota persona batejada és missionera. I sabem que no és fàcil, ni ho serà, caminar com a cristians i cristianes pels camins de la vida, entre altres coses, perquè en aquest moment de la història ens estem fent ja a la idea que som minoria pels nostres carrers. Per això, allò que anomenem «el laïcat» (malauradament sempre en oposició al clergat), esdevé clau per a l’Església del futur. I perquè aquest és el futur, entenc hi hagi sectors de l’Església que ho vegin com un perill i tractin sempre de «controlar» els laics.
El futur resideix en la força de l’enviament, en les persones, perquè ni Jesús ni la seva Església necessiten el poder per protegir la Missió dels milions de persones que exerceixen de deixebles. Seran les persones les que deixaran petjades en el camí i en la vida de les altres persones. Serà el testimoni que servirà de crida. I sí, ho diré, a voltes resulta sospitós que es vegi perillós aquest futur del poble de batejats per sobre del paper de l’elit clerical.
Acabo. L’altre dia vaig escoltar per la televisió: «Com podria l’Església recuperar el seu prestigi social, el poder i la influència que tenia?». Les paraules de Jesús en enviar els deixebles de dos en dos només amb les sandàlies i el bastó, i sense pa, ni sarró, ni diners, ni aixovar, insisteixen en un camí diferent. L’important no és un «equipament» que ompli de seguretat, sinó la força que ha de venir de viure l’Evangeli. I la Bona Nova no penetra a cops, sinó mitjançant el testimoni de qui viu fidelment. I el moment culminant és quan jo, personalment, sol i per fe, per Amor, i convençut, transito pels camins de la vida lluint el nom de cristià, de cristiana des de la denúncia profètica, des del testimoni de vida, des de la pregària, des de la comunitat.
