Ceguesa social

Diumenge XXVI (C)

(Am 6,1a.4-7; Sl 145,7-10; 1Tm 6,11-16; Lc 16,19-31)

Comencem centrant-nos aquest diumenge en la primera lectura, la del profeta Amós. És un dels textos més durs de l’Antic Testament, dirigit a les persones que vivien envoltades de luxes i curulles de riqueses, i ho feien a esquena de la munió de persones que sofrien. Adoraven Jahvè al Temple, complien tots els preceptes de la Llei i s’oblidaven de les obligacions envers els altres. Vet aquí la denúncia: viure, des del benestar, en la ceguesa de la realitat. Vivien en la ceguesa social. I, crec que estareu d’acord a dir que, tal com van les coses, aquesta és una denúncia de rabiosa actualitat. Fixeu-vos-hi: Des d'Amós fins avui han passat 2.770 anys. Vet aquí!

La gran intuïció d'Amós vas ser dir que, la relació amb Déu, no és una cosa natural, no és una cosa inamovible, sinó que és una relació moral que té molt a veure amb les exigències d’un comportament ètic i social. I Amós posa l’èmfasi en denunciar que el comportament d’Israel era contra natura perquè oblidava que la Creació i l’esdevenir de la història no pertany a Israel, sinó que pertany a Déu. Són paraules dures, les d’Amós, que adverteixen del perill de la comoditat de centrar-se en el propi benestar (sigui individual o grupal), i per això descriu finament el comportament dels governants del poble que acaben esdevenint cecs socials i l’antítesi del poble.

Aquesta és, també, l'experiència del ric de l’evangeli i és l’experiència llastimosa de no poques persones del nostre entorn, del nostre dia.

I perquè passa això? Quin és el mecanisme que fa perdre el rostre humà? Doncs també ens el diu Amós: «Ai dels qui us fieu, tranquils, a Sió». Els manca Déu, tot queda a redós del jo, i la vida i el món perden la seva consistència social. I no cal fer, avui, grans plantejaments. Això passa quan algú que es dedica a la política tanca la finestra al món i s’instal·la en la ceguesa social. Això passa quan una persona prescindeix de qui ha estat al seu costat perquè ja no el necessita, perquè ja no és del seu món. Això passa quan, a la feina, el redueix la seva política laboral al fet de posseir poder i és incapaç de percebre cap mínima humanitat en la seva gent. Això passa quan, tancat en si mateix, algú s’instal·la en la preocupació de passar cada dia mantenint el seu estatus, sense que res aliè l’afecti. Quan l’individu fa fora Déu i es posa ell en el lloc de Déu, adquireix la malaltia de la ceguesa social, aquella malaltia que li fa perdre la visió social de la vida, la dimensió transcendent de l’existència. Perquè Déu ja no en forma part.

I el fragment d’Amós que hem llegit acaba encara amb més duresa cap a la ceguesa social. Diu el verset 7 del capítol 6 que hem escoltat: «Orgia dels vividors!». Perquè són l’antítesi de Déu.

Amics i amigues, triem el camí de la profunditat, perquè la ceguesa social fa impossible allunyar-se de la superficialitat de la vida. Deixem de banda la insensibilitat social i l’egoisme, perquè centrar-se en un mateix degenera sempre en el desinterès, no només per Déu, també pel que és social.

Acabo. Amós és important per comprendre l’evangeli d’avui. No ens el llegim, només, des de la tensió permanent riquesa-pobresa sinó des de la globalitat de les persones que construeixen el Regne perquè s’han situat lluny de la ceguesa social i ho miren amb els ulls de Déu.

Amb el lliri a la mà

Diumenge XXV (C)

(Am 8,4-7; Sl 112,1-2.4-8; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13)

«No es pot servir a dos senyors». Aquesta afirmació de l’evangeli d’avui ens presenta el súmmum del dualisme? Opció entre honestedat o injustícia, fidelitat o infidelitat, egoisme o altruisme, riqueses o Déu, bé o mal... Realment, a la vida, es tracta sempre de triar entre això o allò? Penso que, potser, a la vida el que cal és estimar molt, no? «No pot servir a dos amos, perquè a un l’estimarà i a l’altra no». No cal triar, cal estimar, i en fer-ho, les decisions es prenen soles, perquè on hi ha estimació hi ha el bon camí. No cal plantar-se o excloure, cal posar les decisions en l’òrbita d’estimar. I, des de l’amor, actuar. Aquesta decisió és diferent, perquè triar l’opció d’estimar porta implícita la idea de posar-se al servei de les altres persones. Diguem-ho d’una altra manera: Si estimar Déu i els germans és la finalitat de la nostra vida, se’ns exigeix que anem contracorrent si és necessari, i saber estimar ens sigui la situació favorable o desfavorable, ens costi o no.

I l’evangeli, avui, ens diu que en aquesta tria compte l’astúcia. Aquesta és una posició astuta: estimar en el mal, estimar en el bé, estimar quan ens sigui favorable, estimar quan no ens van bé les coses, estimar... Però sense anar amb el lliri a la mà. I és que les paraules de Jesús que alaben aquell personatge, potser malvat, però astut i decidit, ens porta a reflexionar sobre la nostra actitud en totes les situacions de la vida, rutinàries o d’emergència, quan tot és "normal" i quan ens juguem la vida de l’esdevenidor, del futur. Què ens vol dir Jesús? No ens diu que imitem la injustícia del personatge, sinó que ens el posa d’exemple d'astúcia previsora. Cal tenir astúcia, també per estimar.

Clar, sorgeix una pregunta i apareix el dubte i la perplexitat: és que en les coses de Déu, cal actuar de forma astuta, intel·ligent i ràpida, encara que no sigui honestament? Sembla una cosa perillosa, no? Jesús diu que aquesta actitud és la que hem d’adoptar si el que volem no és un futur immediat, sinó un futur etern. Perquè la vida no ens és propietat, sinó que Déu ens en confia l’administració. Tots som administradors de les nostres vides i Jesús, per fer-ho ben fet, ens demana actituds decisives, astutes i intel·ligents en l’administració de la vida que ens ha estat regalada. I això es fa posant-nos nosaltres i posant-ho tot, al servei de l’acompliment de la Missió.

I un exemple d’això és el tema de les riqueses i dels diners, també present en el relat d’aquest diumenge: Jesús no condemna els diners, imprescindibles per viure i necessaris per acomplir la missió d’anunciar el Regne, però ens demana astúcia per no fer de les riqueses el centre de la nostra vida, sinó que les utilitzem astutament per estimar, és a dir, per treballar pel regne.

Ja ho heu vist. Un diumenge més hem prescindit de les explicacions tradicionals del relat: El servei a Déu i als diners són incompatibles, com sempre s’ha dit. Però resulta que Jesús ens diu que no donem les coses per suposades, que cal estar amatents, que cal ser persones perspicaces i vives a l’hora de fer coses i actuar per estendre el Regne de Déu. Hi ha una dita que diu que l’astúcia sempre supera la força. Aleshores, mirat així, sí que ens posen al servei del Regne. I tot depèn de la nostra astúcia a l’hora d’estimar, sense miraments, cert, però sense anar amb el lliri a la mà.

Fora de la meva vida!

Diumenge XXIV (C)

(Ex 32,7-11.13-14; Sl 50,3-4.12-13.17.19; 1Tm, 1,12-17; Lc 15,1-32)

El relat d’aquest diumenge forma part del grup de paràboles de l’evangeli que són universalment conegudes, fins i tot en ambients profans. D’elles han sorgit refranys, dites i expressions vulgars i al voltant d’aquestes paràboles s’ha predicat i reflexionat tants cops, que hem acabat sent repetitius. El fill pròdig, la recerca de l’ovella perduda, l’alegria del retrobament, el pare bo i misericordiós... mil enfocaments per la paràbola d’avui. No és que ara jo obri un nou camp de reflexió, però, si més no, intentaré partir d’una visió diferent, tot i que ja d’entrada sé que potser acabaré allí mateix... o potser no.

Aquest cop m’ho miraré des de la perspectiva de la persona que marxa. Certament que marxa carregada d’arguments: fastiguejada del pare, descontenta amb la situació familiar, laboral o relacional, plena de mancances, de pors o dubtes, inundada de sentiments de ràbia, plena de certeses victimistes i amb convenciments ferms d’estar fent el que cal. Jo no encaixo en un determinat lloc i marxo. I la conseqüència és clara i necessària: Fora de la meva vida! Pare, persones, situacions o idees, el que sigui: he arribat a la conclusió que aquella persona, aquella situació, aquella família, aquella companyia, no són per a la meva vida. Em fan nosa, no em deixen ser feliç, i les faig fora. Ras i curt. Des del convenciment que és el que he de fer per poder seguir la meva vida. No demano explicacions, no les vull saber. Ja he elaborat la meva idea.

Aleshores prefereixo la solitud o cerco un canvi de companyia, de situació o d’entorn en el qual m’entenguin, pensin com jo i em senti a gust. I pensem que associats amb els que considero els altres pringats i abusats de la vida, com jo, trobaré la pau. I així és. Heus aquí la novetat: Hi ha una situació que es pot donar, que es dona, de fet, que tomba el final feliç de les nostres interpretacions de la paràbola. Hi havíeu pensat?

En el nostre relat del fill pròdig, el pare es queda allà esperant que torni. I el fill torna, i tot és bonic, fins i tot les respostes a les protestes del fill fidel... Però a la situació que he plantejat avui no hi ha final feliç. Si no hi ha final feliç, no tinc cap possibilitat de parlar de l’amor del pare, ni de fer la comparança amb Déu, a la Misericòrdia... no. Senzillament no torna. I penso que n’hi ha de casos així. I davant aquest fet tinc tres arguments: Hi ha persones que se senten millor en la foscor que en la llum i decideixen viure-hi senzillament perquè és on se senten bé, on es desenvolupen com a persones. El segon argument: l’exercici de la llibertat porta a aquestes situacions. No hem de respectar l’exercici de la decisió lliure de les persones? I el tercer argument: Des del punt de vista creient, hem après que exercir la llibertat de Déu és saber triar lliurement de fer sempre el bé; però també intuïm que Déu no pot anar en contra de la llibertat que ell mateix ens ha donat. I hi ha qui no vol. I Déu respecta aquesta decisió.

Davant aquests arguments, ens preguntem: Resulta que som menys lliures del que ens pensem? En el terreny mundà segurament serà així, però en parlar de la llibertat de Déu és radicalment al contrari.

Avui he volgut introduir en la nostra explicació de la paràbola del fill pròdig la possibilitat que aquest fill, aquesta persona, no torni. I com queda el pare? Doncs queda esperant fins al final. I el fill no torna. Però el pare, creient, sap que encara Déu, en l’exercici de la llibertat tornarà a preguntar a qui ha marxat, una vegada i una altra, vols tornar? Vols entrar al Regne? Fins i tot al final de la vida si es diu, exercint la llibertat de Déu, que no es vol tornar, amb tristor, Déu no et podrà acollir. Vet aquí la importància de l’exercici de la llibertat en la Vida que t’ha estat donada, de la Llibertat suprema que se t’ha concedit i l’oferta de Vida Eterna en el Regne que se t’ha fet.