Diumenge XXIII (C)
(Sv 9,13-18; Sl 89,3-6.12-14.17; Flm, 9b-10.12-17; Lc 14,25-33)
A la vida no podem començar cap projecte important d'una forma temerària, és a dir, sense estar preparats. Primer hem de saber dels mitjans de què disposem i, encara més, preveure els que necessitarem i els que no tenim. També haurem de saber les forces que tenim, els riscos que haurem d'afrontar, les habilitats necessàries i els coneixements requerits… En definitiva, no es comencen projectes sense previsió. Bé, sí que se'n comencen, però aleshores les probabilitats de fracàs són altes. Preveure i valorar amb el màxim de realisme possible les coses, ens ajuda a posar les condicions per a obtenir un bon resultat. I més encara en temps de crisi i reptes. Malament, si no tenim la capacitat de preveure i preparar les coses, és a dir, de començar amb la col·locació de la primera pedra, una primera pedra que sempre és nova, però que és fruit de la preparació de tot l’edifici. La primera pedra no s’omple amb somnis sinó de realitats i confiança, amb un gran coneixement dels límits. Tot ens du a la més important actitud a l’hora de construir: la prudència.
I si el projecte és el de seguir Jesús, és a dir, ser una persona cristiana, com ens hi hem de posar? També cal preparar-se, com per a qualsevol altre projecte. La missió és tan important que no ens hi podem comprometre de forma inconscient, suposant que ja ho farem bé. Els protagonistes de les dues paràboles d'avui es preparen i inicien el procés seient i pensant. I jo em pregunto: Quan comencem un projecte eclesial, ho fem sempre com a deixebles de Jesús? Seiem i escoltem la Paraula, preparem el seguiment que cal fer, descobrim necessitats? Pensem bé el que hem de fer? Si actuem de forma inconscient, ens exposarem a fer el ridícul que diu Jesús parlant del constructor d'aquella torre que s'hi posa i que després no pot acabar per mala planificació. L’evangeli ens diu que no comencem la casa per la teulada, que pensem bé què hi ha a la base de tot plegat.
És un error voler ser deixebles sense reflexionar el que això suposa i pensar en què cal preparar. Jesús no vol seguidors inconscients sinó gent vàlida i disponible.
Per acabar, mirem-ho encara amb nova perspectiva. No hi ha res que comencem que no ho hàgim imaginat abans. I escoltar la Paraula de Déu, participar de l’Eucaristia o pregar ens pot despertar la capacitat d’imaginar com ha de ser el meu projecte de deixeble de Crist, el nostre projecte de comunitat cristiana. No heu imaginat mai com voldríeu que fos la nostra Església? No us agradaria que fos com la que Pau ens ha presentat avui, que acull a una persona solament pel fet de ser cristiana? I si Déu actua en nosaltres a través de la imaginació? A través d'allò que preparem? A través d'allò que ens agradaria fer? Aleshores si no ho fem, defraudem Déu, no?
En el temps que vivim, temps de reptes, malament anirem si perdem la capacitat d’imaginar, de preveure, de preparar coses. Perquè en temps de crisi el que hem de fer és tenir un plus d'idees, d'imaginació i de previsió perquè d'entre aquestes propostes en trobarem una que serà bona. Hi trobarem la mà de Déu. Necessitem una bona i àmplia preparació pel futur que sorgeixi del treball, el diàleg i l'Amor. I, segur, que no serà un bon futur aquell que es fonamenta en seure i esperar que la tempesta passi.
